Cerca de crítiques

Enquesta

Boulevard Solitude de Henze (present) al Liceu

Perduts a l'estació

4/3/2007 |

 

Hans Werner Henze va poder comprovar en directe com, igual que a mig món, Barcelona honora la seva figura com el que en justícia és: un dels grans compositors de la segona meitat del segle XX. El camí fins aquí, però, ha estat llarg i ple de revolts i, per motius ideològics, sexuals o estètics, sovint solitari. Boulevard Solitude pot ser vista com una metàfora del compositor mateix, atacat per l'avantguarda més dogmàtica per poc modern i rebutjat com a judes del veritable art alemany pels tradicionalistes més reaccionaris. La imatge final del magnífic muntatge de Nikolaus Lehnhoff, amb Armand sol, perdut enmig d'aquest no-lloc que és l'estació ferroviària en l'impactant decorat de Tobias Hoheisel, resumeix de forma diàfana l'atzucac de personatge i compositor. Però Henze sí que va trobar un camí: la marxa al refugi de bellesa que per a ell és Itàlia i per la independència estètica.

Combinant amb mà mestra dodecatonisme, tonalitat i ressons jazzístics, la música de Boulevard Solitude arriba de forma directa a l'espectador (un anatema per a molts companys de generació de Henze) per oferir una mirada desencantada al mite de Manon. Zoltán Peskó va garantir la fluïdesa del discurs i la correcta integració dels components de la partitura, tot i una resposta orquestral titubejant en algun intermedi. L'impecable repartiment estava encapçalat per la Manon desimbolta de Laura Aikin (encarnació perfecta de la "immoralitat lírica" de què parla l'autor) i l'Armand de Pär Lindskog, d'entrada un xic tens, però colpidor un cop el personatge arriba al fons de la seva espiral anímica. El Liceu ha trigat 55 anys a programar una òpera de Henze; confiem que ben aviat en tinguem una altra.

Xavier Cester
Avui