Cerca de crítiques

Enquesta

El Macbeth de Verdi a Sabadell

El pes de la corona

2/3/2007 |

 

Els Amics de l'Òpera de Sabadell no s'havien acostat encara a la scottish play amb què Verdi va encetar el seu catàleg shakespearià. Presentar aquest títol comporta assumir el pes de diverses responsabilitats: dos protagonistes amb recursos vocals i histriònics suficients per enfrontar-se a uns papers complexos; un director musical que equilibri els aspectes més colpidors i els més banals de la partitura, i un muntatge que no dilueixi la seva força tràgica. No tots els objectius van ser assolits, però el nivell general d'aquest Macbeth va ser satisfactori.

Carlos Almaguer es va imposar amb una veu d'inusitada potència que ressonava per tota La Faràndula. Per sort el seu Macbeth, sense arribar als últims estadis de refinament, no es va limitar a l'exhibició de facultats. La Lady Macbeth de Maribel Ortega va començar millor que va acabar, amb una escena de funambulisme que evidenciava un fraseig amb punch limitat. Tot i això, la veu és important, més consistent en l'agut que en el centre. Elia Todisco va ser un Banquo de notable dignitat, i Carles Cosías va explotar en l'ària de Macduff la bellesa del terç superior de la seva veu.

Elio Orciuolo va sufocar alguns intents de descoordinació, però va assegurar la continuïtat del discurs. En tot cas, els progressos evidents del cor són encara insuficients i la Simfònica del Vallès de nou no va anar més enllà d'una irritant mediocritat sonora. L'auster muntatge de Carles Ortiz es basava en una estructura central que es podia convertir en la caldera de les bruixes o en la corona per la qual maten i moren els protagonistes. Algunes solucions semblaven inspirades en el Macbeth liceista de Phyllida Lloyd, però amb un moviment escènic molt més primari. Shakespeare també pesa molt.

Xavier Cester
Avui