Cerca de crítiques

Enquesta

Don Carlos al Liceu

Essa majúscula

29/1/2007 |

 

Una lletra de diferència, només una essa, però tot un món de distància. Per fi Don Carlo ha esdevingut Don Carlos al Liceu, en el francès original i ultracomplet, incorporant els passatges tallats per Verdi abans de l'estrena a París el 1867. Llàstima que el teatre no cregués convenient traduir l'interessant article de Bertrand de Billy al programa de mà de l'Òpera de Viena, coproductora d'un muntatge originat a Hamburg el 2001, on exposava amb claredat les diferències entre les diverses edicions, però la funció va deixar clar que aquest títol és una de les més imponents i omnicomprensives obres mestres de Verdi, un veritable transatlàntic que necessita un capità amb el cap ben clar per arribar a bon port. Aquest va ser Maurizio Benini, un director que va mantenir en tot moment el pols del drama i que va trobar el to just per a cada escena. Una orquestra a bon nivell (les petites defallences van ser lògiques donada la maratoniana partitura) i un cor pletòric (reforçat per un conjunt de bolo, suposem que més car que Puig-reig i més barat que el Cor de Cambra del Palau) van ajudar a establir les bases d'una veritable fita en els annals del Liceu.

La disparitat d'accents (ni un francòfon a la vista) no va ser obstacle per a l'èxit d'un cast de molt bon nivell. Triomfadora indiscutible va ser Sonia Ganassi, Eboli de registres homogenis, seductora feminitat i ben controlats arrauxaments sense necessitat de caure en vulgaritats. Gens enrere pel que fa a l'exquisidesa del fraseig va quedar l'Elisabeth d'Adrianne Pieczonka, qui mai va forçar els seus notables recursos (tot i que el paper li cau un xic greu) per encarnar una reina d'emotiva dignitat. Va ser impossible no deixar-se arrossegar per un vibrant Carlos Álvarez com un Rodrigue de miop idealisme, per això encara seria més desitjable que el seu cant fos menys monolític. Giacomo Prestia va tenir tots els atots de rotunditat vocal per adaptar-se a la visió despietada que el muntatge fa de Philippe II, i alhora la capacitat de mostrar el vessant més fràgil del monarca en la seva gran ària. La confrontació amb el Gran Inquisidor va generar espurnes, tot i que Eric Halfvarson no estava en bona forma, completant el trio de baixos l'eficaç Monjo de Dan Paul Dumitrescu. L'únic, si bé seriós, punt negre va ser el Don Carlos de Franco Farina, encarnació esquizofrènica entre uns intents no sempre reeixits de matisar la seva veu i uns brams insuportables en les ascensions a l'agut. El tenor va ser un dels protestats pel públic, L'altre, esclar, va ser Peter Konwitchny.

Algú dubtava que hi hauria guirigall? La gran ironia és que, en el fons, Konwitchny és molt fidel a la trama i els nombrosos detalls afegits no fan més que il·luminar aspectes soterrats dels personatges que l'obra mateixa deixa implícits. Perquè, de fet, Don Carlos planteja la tràgica col·lisió entre esfera privada i esfera pública, on amor i il·lusions queden anorreats per un poder en estat pur, cec i omnímode. L'esmolat humor del director esclata en el ballet, convertit en una sàtira de la domesticitat middle class, mentre que l'autodafé és una mostra de pur geni teatral, on Konwitchny dinamita sense miraments la quarta paret per fer participar el públic en un violent espectacle mediàtic. I el públic, ben monàrquic, va entrar en el joc aplaudint l'entrada dels sobirans. També hi va haver qui va venir preparat portant xiulets de casa. L'entrada del Liceu, ¿potser és més barata que la del Palau del Sado? Masoquisme també s'escriu amb essa.

Xavier Cester
Avui