Cerca de crítiques

Enquesta

La Caballé a l'Auditori

Una droga irresistible

15/1/2007 |

 

El nivell de benvolença del públic i la crítica vers la fal·libilitat d'un artista quan arriba a l'última etapa de la seva carrera és directament proporcional a l'estima i admiració que ha generat en la seva plenitud. D'aquí, però, a amagar el cap sota l'ala i rastrejar de manera compulsiva el més mínim vestigi de glòries passades per no fixar-se en la realitat present hi ha tot un pas. Com a mite indiscutible de la història del cant, Montserrat Caballé mereix tots els aplaudiments. Ara bé, si hem de fer una anàlisi rigorosa de les seves actuacions recents, la cosa canvia força.

El tardà debut de la soprano a l'Auditori va tenir més nivells de qualitat que el naufragi del passat estiu a Peralada. L'arrencada, tanmateix, no va ser gaire feliç, i la veu, afeblida i empobrida, com no pot ser d'altra manera pel lògic pas dels anys, i el fraseig es van veure submergits per les onades sumptuoses del Poème de l'amour et de la mer, de Chausson. El to murmurejant en què s'ha de refugiar el seu cant va trobar major adequació (l'instrument tampoc estava ja tan fred) en el misticisme ensucrat del Répentire, de Gounod, i La vierge, de Massenet, tot i que l'esforç de Caballé per construir cada frase continuava sent evident. L'escenari és una droga molt addictiva, sobretot quan ningú ajuda a la desintoxicació.

Això sí, les taules romanen intactes, com es va veure al final en l'histriònic gest de sorpresa de Caballé davant l'abrandament de José Collado, exercint una vetllada més de fidel coadjutor de la diva en un concert on l'OBC (exceptuant el preciós duo de Christian Farroni a la flauta i Magdalena Barrera a l'arpa a L'arlésienne) va fer de comparsa en la seva pròpia temporada.

Xavier Cester
Avui