Cerca de crítiques

Enquesta

Manon Lescaut al Liceu

Les bondats de ser atípic

24/12/2006 |

 

En un teatre sense gaire afició per les programacions temàtiques, és atípic l'entusiasme amb què el Liceu ha abordat el 275 aniversari de La història del cavaller Des Grieux i de Manon Lescaut, de Prévost. La primera entrega del lot, Manon Lescaut de Puccini, també va ser atípica en diversos aspectes: en lloc de la dictadura del decorat únic, vam tenir una escenografia opulenta i diferent per a cada acte, il·luminada de forma que sempre es podia veure què passava, un vestuari vistós, profusió de figurants i una direcció fidel a la trama i a l'època on transcorre. Tam- bé es van respectar els entreactes, si bé això va allargar la funció, i, encara més atípic, la directora d'escena va ser ovacionada.

Amb aquestes premisses, hi ha la temptació de titllar de conservadora la producció de Liliana Cavani. Seria un error, perquè Cavani va exposar amb gran nitidesa la dramatúrgia el·líptica de la primera obra mestra de Puccini. Renato Palumbo va contribuir a l'èxit amb una direcció exuberant (l'orquestra va mostrar un apreciable refinament que va tenir el seu zenit en l'ovacionat Intermezzo) i un plàstic domini d'unes fluctuacions de tempo a vegades, cert és, exagerades.

Moltes Manon es mostren més còmodes en el registre líric dels dos primers actes o bé en el to dramàtic dels dos últims. Daniela Dessì va aconseguir un encomiable equilibri amb una veu que va lluir més en el cant confidencial que en les grans expansions, i si bé al final un excés de control li va impedir arribar als últims estadis de patetisme, l'emoció hi era. Tant o més remarcable va ser Fabio Armiliato com a Des Grieux, un dels herois puccinians de tessitura més incòmoda. Amb aguts valents i notable capacitat per a les esfumatures, el tenor va dibuixar de forma admirable la caiguda lliure del personatge. Ludovic Tézier i Carlos Chausson són dos cantants de categoria molt superior al lluïment limitat de Lescaut i Geronte. El primer, al menys, va deixar constància d'una de les veus de baríton més atractives del moment, mentre que en l'equilibrat grup de secundaris hi havia els cameos de luxe d'un veterà wagnerià, René Kollo, com a Mestre de Ball. A vegades paga la pena ser atípic.

Xavier Cester
Avui