Cerca de crítiques

Enquesta

'Don Giovanni' accidentat a València

Malgrat tot, 'Don Giovanni'

20/12/2006 |

 

Els accidents passen, però quan afecten un teatre tot just estrenat a bombo i platerets, com és el cas de la plataforma escènica ensorrada al Palau de les Arts de València, són un torpede directe a la credibilitat d'un projecte on s'han invertit ingents quantitats de diner públic. Malgrat tot, el Palau ha respost de la millor manera possible amb un Don Giovanni de gran qualitat. Fent de la necessitat virtut (absència de decorat, extrema limitació de l'espai tot i l'avançament de l'escenari per sobre de l'orquestra), Jonathan Miller ha signat un espectacle intel·ligent, amb una direcció d'actors precisa i eficaç que il·luminava la trama alhora que oferia detalls fascinants, com la munió de dones emmascarades que, amb nadons en braços, s'emporten el protagonista al seu destí final.

Immune a qualsevol temptació historicista, per sort també impermeable al brutalisme amb què molts confonen la interpretació mozartiana, Lorin Maazel va signar una lectura elegant, amb respiracions àmplies i atenció permanent tant als seus cantants com a una orquestra amb moments de gran refinament. Erwin Schrott, amb el seu Don Giovanni carismàtic, varonil escènicament i vocal, ben compenetrat amb l'impecable Leporello d'Alexander Vinogradov, va ser el veritable epicentre d'un repartiment força jove. Marina Poplavskaia va ser una Anna tot foc, si bé el seu instrument admet més control de l'afinació, mentre Barbara Frittoli revelava tot el dolor i el patetisme d'Elvira. Francesco Meli va equilibrar amb encert la suavitat i l'energia del seu Ottavio, mentre la dolça Zerlina de Maria Grazia Schiavo, el correcte Masetto de Nahuel di Pietro i el Commendatore tonant de Vladimir Vanee completaven l'equip. Al capdavall, no van fer cap falta, però qui vulgui decorats, haurà d'esperar dos anys.

Xavier Cester
Avui