Cerca de crítiques

Enquesta

Plentev amb la Philharmonia Orchestra

Un gran Pletnev

13/11/2006 |

 

En aquesta ocasió la peça important de la sessió musical va ser el concert de piano amb el solista. Sovint passa que el solista es desempallega com pot, el director l'acompanya rutinàriament i es reserva el lluïment per a l'obra simfònica final. Potser Pletnev, un dels grans pianistes del moment, no s'hauria embarcat en aquesta gira si no hagués tingut la complicitat de la batuta de Charles Dutoit. Doncs sí, l'element extraordinari de la nit va ser el Concert en la menor, op. 16, per a piano i orquestra d'Edvard Grieg que mai havíem sentit tan viu, tan profund ni tan musical. Pletnev va iniciar el discurs amb una delicadesa insospitada que contrastava amb la rudesa de les seves notes baixes, com reivindicant un cert caire eslau en l'obra del music nòrdic. La concepció de Pletnev, també gran director d'orquestra i compositor notable, era orquestral com l'avalen les transcripcions que ha fet de dues suites simfòniques de Txaikovski. D'aquest concert hi ha versions de referència com ara les de Claudio Arrau i Martha Argerich, però, la de Pletnev, podríem considerar-la com la interpretació del segle XXI, la que, sobre els paràmetres de sempre, és enriquida sonorament i conceptual. La suavitat i lirisme de l'adagio van ser insuperables i la referència folklòrica de l'allegro moderato va ser ajustadíssima, sense deixar-se anar pel pendent fàcil i mantenint el lirisme amb el contracant de la mà dreta. Dutoit va estar amatent i va permetre al pianista els seus ritardandos expressius tot responent-li amb una paleta orquestral rica, donant també un certa sonoritat debussyana a les fustes del primer temps. Quan esperaríem el retorn anual de Pletnev perquè ens anés netejant i reinterpretant tot el repertori clàssic, ens va arribar la notícia que aquesta és la seva gira de comiat com a pianista ja que es vol concentrar en la seva labor de compositor i director d'orquestra, tal vegada com li va passar a Prokofiev fa seixanta anys. L'op. 28 de Jean Sibelius, Finlàndia, es devia programar per fer costat al noruec Edvard Grieg i per les concomitàncies amb el primer moviment de la Simfonia núm. 5, en mi menor de Txaikovski. O també perquè és una obra que l'Orquestra Philarmonia té en repertori ja que l'ha enregistrada dirigida per Askenase i sovint l'ha tocada, juntament amb altres obres del mateix compositor, amb l'especialista Esa-Pekka Salonen. Dutoit en va fer una versió molt formal, derivant els glops sonors inquietants que hi ha a meitat de recorregut en una remor de fons despersonalitzada. La simfonia de Txaikovski va ser també elegant i formal, en destaca l'allegro moderato que va desplegar en una versió àgil, entremaliada i atractiva. Com a bis, l'obertura de Ruslan i Ludmila, de Mikhail Glinka, espatarrant i efectista, lluny però de la perfecció de les bones orquestres russes que acostumen a acabar els concerts amb aquesta mena d'himne nacional.

Jordi Maluquer
El Punt