Cerca de crítiques

Enquesta

Gergiev dirigeix l'Orquestra del Teatre Mariinsky a Girona

El mestratge d'una direcció elèctrica

7/11/2006 |

 

Direcció: Valery Gergiev
Dia i lloc: 4 de novembre del 2006, Auditori de Girona
ORQUESTRA DEL TEATRE MARIINSKY DE SANT PETERSBURG

La gran expectativa que va causar la vinguda a Girona d'una de les batutes de primera fila mundial, Valery Gergiev, es va traduir en una acollida entusiasta per part del públic gironí. L'orquestra del Teatre Mariinsky va mostrar en tot moment l'esplendor de l'escola russa de corda. El seu so va ser potent i ben equilibrat, si bé la flexibilitat de les seves seccions no va estar tota al mateix nivell. Al costat d'una corda extremadament cuidada i sòlida, d'unes fustes amb gran varietat de matisos i colors i d'una secció de percussió amb gran sentit de la direcció i de la funcionalitat musical, es van poder sentir uns metalls que no es mostraven gaire integrats, sobretot en els passatges més delicats, amb la sonoritat orquestral desplegada pels músics russos.

El concert va començar amb el preludi al primer acte de l'òpera Lohengrin (Richard Wagner), de la qual, així com en la propina final, en què Valery Gergiev i l'orquestra del Teatre Mariinsky van oferir el preludi al tercer acte, es va poder sentir, juntament amb una excel·lent qualitat sonora i executiva del fragment, una certa llunyania en la comprensió del pensament i de l'estètica wagnerians.

Un cas molt diferent es va poder escoltar en la interpretació del dificilíssim tercer concert per a piano de Sergei Rakhmàninov. L'estil d'aquest polifònic concert va ser mostrat en tota la seva esplendor, i el color i les textures del seu llenguatge van ser excel·lentment interpretats. Alexei Volodin va demostrar posseir una extraordinària tècnica i una ferma personalitat. Va desplegar una immensa paleta de colors i matisos, els quals va usar de manera magistral en el desplegament del discurs pianístic, tant en els passatges en què el piano havia de prendre el rol de solista com en aquells en què havia d'estar plenament integrat en el teixit del discurs orquestral.

La segona part va estar dedicada a la quarta simfonia de Johannes Brahms. Quan Brahms la va oferir al públic, aquest no la va entendre, sobretot el primer moviment. La incomprensió es va deure a la construcció del tema principal de la simfonia. Aquest, si deixem les transposicions d'octava, és una successió compulsiva d'intervals iguals: set terceres en la mateixa direcció. Les set terceres contenen tots els graus de l'escala diatònica. Apareixen tant en ordre descendent com ascendent, de tal manera que cap nota apareix més d'una vegada en posició inicial, i totes reapareixen solament després de sentir-se els restants graus de l'escala. Es pot posar en dubte que Brahms fes aquesta aposta constructiva perquè «s'hagués tornat a quedar sense idees!» («Es fiel ihm weider mal nichts ein!»), com deien alguns músics vienesos. En canvi, ens trobem davant d'una cosa diferent d'un tema simfònic en el sentit de la tradició formal clàssica-romàntica. Brahms va arribar, en la música estrictament tonal, a un punt en el qual es veuria obligat a extreure conclusions similars a les que més tard extrauria Schönberg després d'explorar la tonalitat. La versió que va fer el director rus d'aquesta progressista simfonia va ser elèctrica i amb un gran sentit de la direcció del discurs musical, i va saber mostrar d'una manera força clara aquells materials més importants del dens teixit orquestral.

JOSEP JOFRÉ
El Punt