Cerca de crítiques

Enquesta

Zacharias al Festival Mozart

Imatges distorsionades

1/10/2006 |

 

No és inhabitual tenir una imatge distorsionada de figures com Mozart. Al costat de la visió procaç alimentada per productes d'impacte popular com Amadeus, s'ha mantingut en l'imaginari col·lectiu una concepció angelical, sustentada en la part més galant de la seva obra, la menys interessant. Un exemple d'aquest Mozart seria la Simfonia núm. 30, que obria el segon programa del festival que l'OBC dedica al salzburguès. Christian Zacharias la va dirigir, sense obviar els fugissers apunts de dramatisme, amb una elegància de bona llei, esclar que era evident que orquestra i director estaven molt més motivats davant una obra mestra com la Simfonia núm. 39. Tot i certa ombra de prosaisme en el moviment lent, la seva enèrgica lectura va certificar la bona química establerta amb l'OBC: observant la reacció de la corda davant el piano subito demanat per Zacharias en la repetició de la reexposició de l'últim moviment es feien més paleses les figuracions del vent.

De distorsió mozartiana també cal titllar el brevíssim Mozart-Moment de Dieter Schnebel, fantasmagòrica i hàbil miniatura on apareix i desapareix d'entre el magma sonor un tema de la Simfonia núm. 29. El diàleg que el Festival Mozart estableix amb l'Stravinsky neoclàssic va estar representat pel Capriccio per a piano i orquestra, defensat amb atlètica motricitat per Josep Maria Colom, mentre que l'OBC oferia una visió menys precisa del cabdal element rítmic del compositor rus. En definitiva, una imatge distorsionada.

Xavier Cester
Avui