Cerca de crítiques

Enquesta

Mozart 1 amb Stravinsly

Dionís venç Apol·lo

25/9/2006 |

 

Com és habitual, l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) es desperta amb un Festival Mozart que l'obliga a treballar l'agilitat i la transparència. I, com ja és norma, s'ha afegit a la programació un altre compositor, enguany l'Igor Stravinsky del període neoclàssic, que, pel que fa a requeriments de precisió i puresa sonora, no es queda enrere.

El seu ballet Apollon Musagète (1928) obtenia una versió gens ballable, poemàtica i sincopada en contradicció amb l'onirisme de la sublimadora lectura de Herbert von Karajan. Christian Zacharias l'agermana amb la Simfonia clàssica de Prokófiev i apunta per moments cap a l'apoteosi de La Valse de Maurice Ravel.

Després venia el Concert núm. 23 de Mozart dirigit des del teclat amb uns estupends resultats formals i expressius potenciadors dels trets preromàntics. L'elegant i esportiva facilitat amb què Zacharias toca aquest repertori són una marca d'aquest pianista a qui tothom complau veure associat a l'OBC als inicis d'aquest cicle.

La segona part l'omplia una Simfonia Júpiter ràpida i exultant sota la direcció d'un Zacharias de gest cada cop més progressivament efectiu i menys refinat. Va sonar, però, amb un bon ordre intern, intensitat a les atmosferes denses del l'andante -amb unes cordes vehements comandades pel jove Eric Crambles- i força seguretat en els desestabilitzadors fugats de l'últim moviment.

Cal concloure que, si la Simfonia Júpiter passa per un paradigma de l'eufòria i les altres dues obres de la serenor i el capteniment, Christian Zacharias es manifestava en aquest context més partidari del déu dels pàmpols que del rei de les muses.

Xavier Casanoves Danés
Avui