Cerca de crítiques

Enquesta

Àlex Vicens i Carles Daza a Santa Cristina

Duel líric a Santa Cristina

24/8/2006 |

 

Obres de: Lehàr, Verdi, Puccini, Massanet, Gastaldon, Serrano, Soutullo, Vert, Sorozábal, Martínez Valls i Bizet.
Àlex Vicens, tenor; Carles Daza, bariton; Ricardo Estrada, piano.
Ermita de Santa Cristina, Lloret de Mar, 18 d'agost de 2006.

Tenor, baríton i piano. Aquesta peculiar configuració, molt menys habitual que la parella tenor-soprano, va resultar d’allò més efectiva. A part dels mèrits individuals dels intèrprets que esmentats seguidament, va permetre al públic gaudir de duets i escenes difícils de sentir aïllats de l’obra a la que pertanyen.

El tenor Àlex Vicens va iniciar la vetllada amb una peça lleugera d’opereta. Varies coses vam poder constatar ràpidament. En primer lloc la deficient acústica de l’ermita, que si va resultar perjudicial pels cantants, encara ho fou més per al piano. En segon lloc el tenor va deixar clar els seu punt fort: una veu privilegiada, amb l’agut fàcil i una potència eixordadora. Tanmateix en apianar-se la veu perd consistència i revela petites dificultats en l’afinació. La seva actuació va ser irregular, per bé que aplaudida pel públic en tot moment. La peça d’opereta i l’Evocació dels Pirineus de la Cançó d’Amor i de Guerra foren les seves intervencions més reeixides, per l’equilibri dinàmic i el sentiment just en la interpretació. En l’altre extrem, l’ària de Werther va resultar massa exagerada i la romança de la Tabernera del Puerto, començada amb molt bon gust, va quedar esguerrada per l’agut final, del tot antimusical, igual que en l’ària Nessun dorma que va oferir de propina. Veient l’entusiasta reacció del públic davant d’aquestes exhibicions de potència vocal s’entén que n’abusi tant, però no per això són menys censurables.

Més regular i elegant fou l’actuació de l’altre protagonista, el baríton Carles Daza, que va començar valent, amb la mort de Posa del Don Carlo. De les seves intervencions en solitari cal destacar la romança Ya mis horas felices, de La del soto del Parral, i sobretot la cançó Musica Prohibita.

Els duets, d’antuvi el més prometedor del recital, no van decepcionar, sobretot l’escena de la Butterfly, amb detalls divertits com ara el brindis amb whisky, i el delicat duet dels Pescadors de Perles. Encara en van reservar un, per si el públic en demanava més, i efectivament, després dels respectius bisos amb Granada i Nessun dorma, tots dos es van acomiadar amb el duet del quart acte de La bohème.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics