Cerca de crítiques

Enquesta

24/8/2006 |

 

IDOMENEO, RE DI CRETA K. 366 de Mozart.
19 d’agost de 2006
Auditori dels Jardins del Castell de Peralada, Peralada.
P. Agnew, T. Semmingsen, C. Debono, V. Noordyn, C. V. Allemano, S. Kirkbride. Cor i Orquestra de les Arts Florissants. Dir: William Christie. Dir. Esc: Elsa Rooke.

Presentar com estrena absoluta una versió no exempta d’escissions -les àries d’Arbace o el ballet final-, amb vestuari de concert i mig escenificada –l’habitual tarima pel cor, i una altra de simple, davant el planter instrumental, per simular dos nivells-, denota la necessitat d’inflar el tret de sortida d’un muntatge d’Idomeneo, re di Creta al qual encara li quedaven alguns dies amb la llevadora.

Se’ls esperava ansiosament i tan el cor com l’orquestra de Les Arts Florissants amb William Christie no van decebre en un altra de les vindicacions de l’any Mozart. De gest entusiasta i directrius clares, aquest apòstol de la filologia musical va oferir gustosos moments –marxa cerimoniosa i solemne- amb les conegudes vivacitat i acoloriment orquestrals, que en totes les seccions va tenir un tractament depurat –trompes naturals incloses- i de gran equilibri entre plànols. Només se’n van ressentir les fustes per culpa de l’acústica.

En l’apartat vocal, però, el nivell no va sobrepassar la suficiència, a voltes, la notabilitat. A l’Idomeneo de Paul Agnew li va faltar introspecció del personatge i desplaçar els seus mitjans de les seves referencials aportacions sacres a la vetllada operística. L’Idamante de Tuva Semmingsen va ser més un pipiolo de volum just i un color mat que un hereu reial, tot i la bona línia canora. La seva envejable pretendent –com hi jugava el vestidet!-, Ilia (Claire Debono), va lluir mitjans estilitzats sabent assumir prou bé la faceta redemptora. El seu contrapunt, més fosc i de cant teòricament més enèrgic, el va servir Violet Noorduyn amb una Elettra de tècnica correcte però sense el furor i l’histericisme en àries com la de l’acte tercer.

Una clausura no tan magnífica com s’esperava per a una vintena edició d’un festival que enguany ha punxat en diverses ocasions i que, a més, l’urpada de la competència li comença a fer seriosos estralls, almenys, en l’assistència.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics