Cerca de crítiques

Enquesta

L'Orquestra de Cambra de Silèsia a Begur

Classicisme de cambra a Begur

24/8/2006 |

 

Mozart: Divertiment en Re major K.136.
Carl Stamitz: Concert per a flauta i orquestra en Sol major opus 29.
Txaikovski: Serenata per a cordes en Do major opus 48.
Patis de les Escoles velles de Begur. 9 d’agost de 2006.
Patrícia de No, flauta. Orquestra de Cambra de Silèsia (Polònia). Dir: Joan Lluís Moraleda.

Enfront dels nombrosos espais consolidats en l’agenda estival, cicles musicals menors també busquen sobreviure en marcs gironins. Tal cas és el de la població de Begur on, malgrat que la qualitat musical de primer ordre no sigui el vèrtex piramidal, l’influx de música i cultura sí que són prou significatius.

En el pati de les Escoles Velles de la població empordanesa, amb una acústica més favorable del que a priori se suposava, el prestigiós flautista Claudi Arimany va suspendre la seva actuació arrel d’una greu afecció ocular succeïda dos dies abans. En el seu lloc va actuar Patricia de No. Un canvi d’última hora pel qual convenia haver afegit un breu currículum de la suplent en el birriós fulletó que servia de programa de mà. En el referit tampoc s’hi trobava el nom de Joan Lluís Moraleda al capdavant del conjunt de corda polonès. I és que tot i la bona voluntat de la iniciativa reitero el dit en altres comentaris: els programes de mà testimonien la vetllada i són un baròmetre de la serietat d’aquesta. Unes breus notes explicatives sense intencions excessivament pedagògiques ni pedants són un comodí per fidelitzar espectadors. Més quan aquests no són específicament melòmans.

És d’agrair que programin obres com el Concert per a flauta i orquestra en Sol major op. 29 d’un compositor atractiu però infreqüent a les nostres terres com Carl Stamitz. Germen del que serà la tradició simfònica i mostra de l’evolució del llenguatge en l’era mannheimniana va trobar en Patricia de No una solista de qui considerant la urgència de refrescar la partitura va demostrar un alt grau de professionalitat. Si bé sense el punt d’encís i futesa d’una obra clàssica d’estètica rococó, va saber imposar-se en la completa gamma de recursos –figuracions, frases encadenades, notes picades, recorregut pels tres registres- i en les llargues cadències, en especial les de l’Allegro inicial, demostrant un bon domini tècnic.

Per la seva part, l’Orquestra de Cambra de Silèsia –dotze instruments de corda- la va secundar eficaçment en la intervenció més polida de la nit, ja que en la Serenata per a cordes op.48 de Txaikovski s’hi va denotar més entusiasme que l’efecte simfònic pretès pel rus –cordes ad libitum diu la partitura!-, tot i un moviment final més vigorós. El Divertiment K. 136 de Mozart tampoc va escapar d’algunes relliscades d’afinació i un anèmic so de conjunt, tot i una acceptable fluïdesa musical. És clar que amb només tres violins primers i un vent que anava fent volar les partitures tampoc es podia aspirar a l’excel•lència. Al final, buscant la complicitat d’un públic no gaire nombrós però agraït, Moraleda va oferir de bisos adaptacions de peces com la coneguda balada “Yesterday” dels Beatles i “La bella portenya” de Piazzola.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics