Cerca de crítiques

Enquesta

La Caballés a Peralada

Tarda i 'Vesperae' mozartianes

3/8/2006 |

 

Cançons diverses de Mozart.
Església del Carmen de Peralada, 1 d’agost de 2006.
M. Caballé, soprano, M. Martí, soprano; B. Alberdi, mezzosoprano; A. Gutiérrez, tenor; A. De Gobbi, baix. Pianoforte: Manuel Burgueras.

Mozart: Vesperae solennes de Confessore per a cor, solistes i orquestra K. 339; Exultate jubilate K. 165; Missa de la Coronació K. 317.
Auditori dels Jardins del Castell de Peralada, 1 d’agost de 2006.
M. Caballé, soprano, M. Martí, soprano; B. Alberdi, mezzosoprano; A. Gutiérrez, tenor; A. De Gobbi, baix. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Orquestra de Cadaqués. Dir: José Collado.

L’al•licient estava servit en una doble sessió commemorativa: per una banda, l’arxirefregat 250è aniversari del naixement de Mozart; per una altra, les vint edicions del Festival de Peralada; i per últim i motiu del primer dels concerts, el reconeixement de la iniciativa benèfica en favor de la investigació sobre el càncer del desenvolupament.

Ben comprovat ja va ser en la final del IXè. Certamen del Concurs per a Joves Veus “Manuel Ausensi”, la d’enguany, que el nivell vocal de Montserrat Caballé no era precisament bo. No obstant, per un homenatge a un il•lustre company com ho era el recordat baríton, la qüestió és digereix. Però per un concert del “cachet” de Peralada costa entendre que una diva –mal li pesi ser-ho- es presenti al públic en un estat que provoca catalèpsies. I no pels motius de fa 25 anys. No és pertinent assenyalar-ne les moltes irregularitats, senzillament és una veu que ha envellit i ja ni per tècnica –ni el fiatto va exhibir sense trencar-se-li!- es pot mostrar davant del públic amb mínimes condicions. I menys amb les exigents particel•les mozartianes.

Deixant a banda el perquè durant els assajos generals no es va solucionar l’evidència, el concert a l’església del Carme va començar acabats els discursos de protocol de l’acte benèfic que el justificava. Amb una xafogor molesta pels cinc cantants -que no es van estar d’incomodar-se-, del repertori d’arietes i cançons de Mozart van destacar el “Wiegenlied” amb les tres fèmines i els seus passatges a bocca chiusa com a més emotiu, i “Ein deutsches Kriegslied” del baix com a més graciós. Fins aleshores, amb un fortepiano gens audible durant el cant, en els sis nocturns inicials i l’Ave verum corpus a més d’un el devia apressar una sensació semblant a la del recitat de lliçó escolar. Monotonia únicament salvada per l’atractiu melòdic del de Salzburg. No obstant, en acabar el “Nun liebes weibchen, zichst mit mi (K. 625)”, clar antecedent del rossinià duet de les gates, el públic dempeus va agrair la decorosa vetllada i la distensió mostrada amb bromes i rialles.

A l’Auditori del Jardins, l’altre concert va reunir al Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i l’Orquestra de Cadaqués sota la batuta de José Collado en les “Vesperae solennes de confessore K. 339” i la “Missa de la Coronació K. 317”. Ja és difícil que ambdues obres, atractives i de fàcil agraïment, esdevinguin llargues i avorrides però ho van aconseguir. Cor únicament salvable en la corda femenina durant la Missa, va ser la nota de color més viva enfront d’una Orquestra de Cadaqués a poc gas i una lectura d’escassa imaginació de José Collado que, tret d’algun ralentando –final del Kyrie-, provocava somnolència. Els solistes tampoc van superar la penombra: el tenor Alejandro Guerrero per certa guturalitat culpa d’una projecció a millorar i amb un timbre mat; el baix Antonio de Gobbi perquè va desfermar la positiva impressió –tot i que ajudat per l’acústica- del recital de cançons; i Begoña Alberdi, la més consistent, perquè no va suplir la manca de protagonisme de qui l’havia de tenir. Enmig, Montserrat Martí va oferir el motet Exultate Jubilate K. 165 amb un cant impersonal i inexpressiu amb un registre agut poc brillant en una veu que, sense esperar-ne l’excel•lència, en comparació amb joves en potència no està prou formada.

Com algú deia en el pati de butaques “la Caballé nos sigue dejando planchados”. Veritat. Llàstima que sigui un sarcasme.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics