Cerca de crítiques

Enquesta

XIIè FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA DE SANT FRUITÓS DE BAGES

31/7/2006 |

 

Duets per a mezzosoprano i soprano de Monteverdi, Handel, Paisiello, Haydn, Mozart, Mendelssohn, Gounod, Massenet, Dvorak i Donizetti.
Mas de Sant Iscle, Sant Fruitós de Bages. 6 de juliol de 2006.
Teresa Berganza, mezzosoprano. Cecilia Lavilla, soprano. Juan Antonio Álvarez Parejo, piano.

Obres de Mozart, Mendelssohn, Rossini i Piazzola.
Mas de Sant Iscle, Sant Fruitós de Bages. 13 de juliol de 2006.
Virtuosos de la Filharmònica de Berlín. Vladislav Bronevetzky, piano.

Obres de Ravel, Scriabin, Debussy, Granados, Albéniz i Chopin.
Mas de Sant Iscle, Sant Fruitós de Bages. 20 de juliol de 2006.
Laia Masramon, piano.

Obres de Bach, Haydn, Mozart i Rossini.
Mas de Sant Iscle, Sant Fruitós de Bages. 27 de juliol de 2006.
Mireia Pintó, mezzosoprano. OSV (Orquestra Simfònica del Vallès). Dir: Virgínia Martínez.

Programa breu, suggerent i equilibrat el del XIIè Festival Internacional de Música Clàssica de Sant Fruitós de Bages ubicat al Mas de Sant Iscle. Trets que sumats a la celebració dels concerts els dijous, evitant coincidir amb tantes altres ofertes i amenitzant els dies d’entre setmana, va tenir un ple d’assistència en les quatre sessions. I és que, poc a poc, la demanda musical de la zona creix i justifica cicles en emplaçaments com aquest. L’únic a retreure és la no traducció de textos cantats en uns, per altra banda, excel•lents programes de mà.

La primera sessió, el 6 de juliol, va comptar amb la figura estel•lar de Teresa Berganza i la seva filla Cecilia Lavilla. Agraïts pel luxe de la seva presència, però amb l’esglai d’un tèrbol inici pels esculls barrocs, va encarrilar un recital que combinava duets per a mezzo i soprano en la primera part amb cançons diverses en la segona. I a partir d’aquí, el menor compromís vocal va proporcionar major distensió i els punts d’idiomatisme teatral fluïren amb naturalitat per una línia canora molt més regular, mostrant que encara conserva la fusta i la tècnica que han caracteritzat una trajectòria en alguns aspectes pionera. Les proves foren el duo inicial de La clemenza di Tito, i els dos bisos. Un d’ells la Barcarola dels Contes d’Hoffman offenbachians que, a banda d’adscriure’s idòniament al marc, va traslluir el plus d’afectivitat entre les cantants. Per la seva banda, Cecilia Lavilla, qui també ho va cantar tot amb partitura, va besllumar el notable punt de partida: bona tècnica, certa flexibilitat i un timbre atractiu, en un programa poc compromès per a ella, que Juan Antonio Álvarez-Parejo va acompanyar amb classe des del piano.

A aquesta van seguir dues sessions centrals instrumentals a càrrec dels solistes de la Filharmònica de Berlín i Vladislav Bronevetzky al piano el dia 13, i Laia Masramon el dia 20. La catalana va oferir un recital dens en poètica i subtil en expressivitat que va recrear tècnicament amb pulsació regular, agilitat virtuosística i loquacitat discursiva. Un recorregut contrastat amb especial èmfasi en uns preludis reflexionats d’Scriabin, en uns correctes Evocación i El Albaicín de la Ibèria d’Albéniz, així com en un vibrant i explosivament orquestral Andante spianato i Gran polonesa brillant opus 22 de Chopin. Sense dubte és una de les millors i més joves pianistes catalanes del moment.

La cloenda del cicle va tenir el mateix punt decorós que les anteriors propostes amb una Simfònica del Vallès sota la direcció de la jove murciana Virginia Martínez. Després d’una Suite per a orquestra núm. 1 de Bach (sense el baix continu del clavicèmbal) amb més voluntat que resultats i un discret Divertiment K. 136 mozartià en la versió orquestral encetant les respectives parts, la mezzosoprano Mireia Pintó va pujar substancialment la temperatura dramàtica amb la Scena di Berenice de Haydn i la cantata Giovanna d’Arco de Rossini. Ambdues obres, la catalana va oferir un bon treball en l’expressió i l’èmfasi pseudo-tràgic que, tot i uns greus poc arrodonits, van lluir en els bons centre i aguts arrastrant en la volada lírica al petit conjunt instrumental. Sense perdre intensitat, el que en Haydn va ser imposició de furor, en el fermall rossinià va ser domini de coloratura i canvis de color d‘un cos vocal en bona forma.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics