Cerca de crítiques

Enquesta

Carles Daza al castell de Rubí

Nits Musicals al Pati del Castell: Carles Daza al castell de Rubí

31/7/2006 |

 

Obres de Morera, Vives, Martínez Valls, Bellini, Tosti, Donaudy, Donizetti, Verdi, Soutullo i Vert.
Castell de Rubí, 28 de juliol de 2006.
Carles Daza, baríton. Jordi Romero, piano.

Sovint els aficionats a l’òpera es lamenten de la manca de bones veus. Això no és pas veritat, però no sempre es troben al Liceu. De bones veus n’hi ha, com demostra en Carles Daza en cada una de les seves actuacions. La veu d’en Daza destaca pel seu timbre privilegiat, de gran expressivitat i bellesa, que assoleix el màxim esplendor en la tessitura més aguda, a la que arriba amb tota facilitat. El seu entusiasme i una gran comprensió de les obres que canta el fan un intèrpret molt complert.

En aquest cas qui va poder gaudir de la seva veu fou el públic que va assistir al concert realitzat al pati del castell de Rubí, inscrit en el cicle de concerts als castells. El petit però acollidor espai, amb bona acústica, va ser ideal per a un concert íntim i familiar, que comptava també amb la presència del pianista Jordi Romero, que va acompanyar hàbilment el cantant. Les peces escollides pel programa foren essencialment cançons italianes i catalanes, que són habitualment cantades per tenors. El canvi de tessitura els va donar un cert toc de novetat, a banda de resultar beneficiós, segons el gust de qui escriu, pel caràcter de les obres.

De les Cançons de Carrer de Morera amb què va iniciar el recital, només en va cantar quatre, les més líriques, que són també les més afins a la seva veu i estil. Molt correcte en totes elles, però en particular en l’Oreneta. La interpretació de l’Emigrant fou de les més reeixides i emotives de la nit, gràcies a un intel•ligent ús de les pauses i els silencis.

En la segona part el català va donar pas a l’italià, i vam poder sentir algunes de les més boniques melodies de Donaudy i Tosti, destacant d’aquest últim la delicada i compromesa “Ideale”. La lleugera i alegre “Aprile” de Tosti juntament amb l’ària de “Don Pasquale” van servir de contrapunt a les altres peces, de caràcter marcadament líric i melancòlic, que van culminar en la dramàtica escena de la mort de Posa del Don Carlo, en la que l’interpret va poder desplegar tot el seu talent. En finalitzar el concert, cantant i pianista van obsequiar el públic amb la romança de la sarsuela “La del soto del parral”, i veient l’entusiasme d’aquest van repetir l’Emigrant, resultant millor encara que en la primera part.

Elio Ronco i Bonvehí
Catclàssics