Cerca de crítiques

Enquesta

Lohengrin al Liceu

Mons irreconciliables

25/7/2006 |

 

La temperatura preglacial dins del Liceu no va impedir que al final de Lohengrin els ànims estiguessin ben escalfats. Tot i així, seria bo que tant els que ovacionaven com els que escridassaven Peter Konwitschny no es quedessin en la superfície. Traslladar l'acció a una escola no és el fi, sinó el mitjà, una poderosa metàfora per deixar al descobert la impossibilitat de coexistència entre dos mons. Ara bé, si aquest grapat d'infants esvalotats és el mirall tan fidel com incòmode de les nostres misèries quotidianes, ¿és l'ideal que representa Lohengrin l'alternativa? Amb una direcció d'actors extraordinària, Konwitschny dóna del drama més fosc de Wagner una visió desassosegadora.

Sebastian Weigle culmina una temporada triomfal amb un Lohengrin de grandíssim nivell. Els grans concertants van ser menats amb mà de ferro, amb clímaxs eixordadors on l'orquestra i un cor molt motivat participaven amb entusiasme, i el mateix sentit infal·lible de la progressió dramàtica que va aconseguir meravelles en el duo entre Elsa i Lohengrin. El repartiment, més sòlid que excepcional, estava encapçalat per John Treleaven. El tenor anglès mai ha tingut la refulgència tímbrica del cavaller del cigne, menys ara, després de tants Tristanys i Siegfrieds. Les ganes de modular el cant hi són, però la veu s'hi resisteix i el seu Lohengrin arriba al final amb el dipòsit de reserva al límit. Emily Magee va ser una Elsa menys etèria que decidida, que va anar guanyant presència a mesura que s'atansava la tragèdia. El Telramund de Hans-Joachim Ketelsen demostra que el paper es pot cantar i no bordar, mentre que la incisiva Ortrud de Luana DeVol era més rica en ironia que en verinosa malvolença. Si Reinhard Hagen va ser un Rei correcte, Robert Bork va assaborir amb fruïció el bombó que és l'Herald.

Xavier Cester
Avui