Cerca de crítiques

Enquesta

Víctor Pablo Perez amb l'OBC a l'Auditori

Ocells blancs, cel negre

14/11/2003 |

 

Obres de Suriñach i Xostakóvitx. Gustavo Díaz, piano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Víctor Pablo Pérez. Barcelona, Auditori, 8 de novembre.


Quan Xostakóvitx va estrenar el 1957 la seva Onzena simfonia, un homenatge a la fracassada revolta i subsegüent matança del 1905, alguns van pensar que el compositor soviètic s'havia abaixat els pantalons davant les autoritats i les exigències del realisme socialista amb el seu ús de cançons revolucionàries. Però Anna Akhmatova ho va saber veure millor: "Aquestes cançons són com ocells blancs volant en un terrible cel negre". Víctor Pablo Pérez també ho va veure clar en la versió que en va fer de la simfonia en el seu retorn al podi de l'OBC, una lectura escruixidora, d'una irrefrenable força tràgica, des de l'expectant primer moviment fins a un final sense concessions (amb l'orquestra amb el gest literalment congelat mentre s'extingia la darrera ressonància de la campana), i en la qual els cataclismes sonors, les ferides de les baionetes repressores, la brutalitat de les botes dels soldats trepitjant els rierols de sang dels innocents, van ser d'una força colpidora. L'OBC es va mostrar pletòrica en totes les seccions, però, posats a destacar, citem una percussió poderosa, un metall inspirat, un corn anglès punyent (Molly Judson) i unes fúnebres violes.
Virtuosisme orquestral d'un altre tipus era el requerit en el Concert per a piano de Carles Suriñach, una peça brillant i efectista d'irresistible pulsió rítmica, però minúscula al costat de l'obra de Xostakóvitx. Gustavo Díaz va mostrar tremp, potència i agilitat en dosis més que suficients.
Xavier Cester
Avui