Cerca de crítiques

Enquesta

Muti amb els seus joves a Peralada

Riccardo Muti a Peralada

18/7/2006 |

 

Verdi: Obertura de Giovanna d'Arco.
Mozart: Concert per a oboè i orquestra en do major.
Dvořák: Simfonia n. 5 en fa major.
Hansjoerg Schellenberger, oboè.
Orchestra Giovanile Luigi Cherubini, dir: Riccardo Muti.
Festival Castell de Peralada, Auditori Jardins del Castell. Divendres 14 de juliol.

Vint anys s’han escolat d’ençà de la primera edició del festival de Peralada, i tal circumstància exigia un concert inaugural a l’alçada. Així ha estat: Riccardo Muti, juntament amb l’orquestra de talentosos i entusiastes joves fundada per ell mateix, va obrir aquesta vintena edició marcada pels actes de celebració de l'any Mozart i també, malauradament, per la mort de l’anterior subdirector artístic, Luis Polanco, a la memòria del qual està dedicada.

El director napolità, ex-director musical de la Scala de Milà, ens tenia acostumats al repertori operístic i va demostrar que en el simfònic també hi té la mà trencada. El programa previst suposava un recorregut per estils musicals ben diversos que Muti va saber diferenciar sense problemes. L’obertura de Giovanna d’Arco per començar, d’estil típicament verdià, va permetre a Muti exhibir el gran coneixement sobre aquest compositor. Més discret va ser el paper de l’orquestra en el concert d’oboè de Mozart, on el veritable protagonista va ser el solista de la Filharmonica de Berlin, Hansjoer Schellenberger. El seu oboè emetia les llargues i extenuants frases mozartianes amb una fluidesa i delicadesa admirables i va mostrar un gran virtuosisme en les vertiginoses cadències. Muti, per la seva banda, va abandonar tota la força i decibels verdians en favor d’una elegància i serenor més afins al classicisme del salzburguès.

La simfonia de Dvořák, a la segona part, va permetre valorar millor l’excel•lent tasca del conjunt de joves músics, que totalment lliurats al seu director van executar les respectives parts amb gran destresa, particularment les fustes, la qualitat sonora dels quals és cabdal per donar a aquesta obra el caràcter pastoral que ha de tenir. La lectura del mestre posava de manifest les riques textures i els elements rítmics tan característics del compositor.

Tot i no rebre uns aplaudiments amb escreix, els músics van oferir de propina l’obertura del Guillaume Tell de Rossini, i aquí sí que Riccardo Muti, mesurat fins aleshores en els gests, es va mostrar tal com el coneixem, dirigint amb entusiasme i nervi. Si el públic s’havia mostrat tímid al final de la simfonia, l’esplèndida interpretació de la coneguda obertura va arrencar finalment les merescudes ovacions del públic.

Elio Ronco i Bonvehí
Catclàssics