Cerca de crítiques

Enquesta

Celebracions amb el Grup dels vuit a la Fundació Caixa Catalunya

Un concert de 1931

3/7/2006 |

 

En el marc de la sèrie Celebracions la Fundació Caixa Catalunya va voler dedicar un concert al Grup dels Vuit que es va constituir informalment l'any 1927 quan Manuel Blancafort va rebre l'encàrrec de coordinar un hipotètic número monogràfic de La Nova Revista sobre la música dels compositors catalans més rellevants del moment. Aquests contactes, impulsats per Joan Gibert Camins, van dur a constituir el grup esmentat sota la denominació de Compositors Independents de Catalunya (CIC). Hi ha una foto de set d'ells, asseguts als jardins de l'Ateneu que els immortalitza. Hi falta Mompou i encara no se sap si és perquè no hi va poder anar o perquè és el que feia la foto.

En la introducció, presentada per un nét de Blancafort, Sergi, de sorprenent semblança amb una foto de Manuel Blancafort, jove, que s'hi va projectar. El musicòleg Xosè Aviñoa va destacar la característica del primer terç de segle en què la cultura s'expressava de manera col.lectiva a través de grups, alguns mare d'entitats que encara perviuen. Josep Maria Ainaud de Lasarte ens va fer reviure el context cultural de l'època amb la seva acostumada claredat i brillantor expositiva.

L'únic acte públic fins ara documentat dels Compositors Independents de Catalunya va ser un concert de presentació, organitzat per l'Associació de Música «da Càmera», a la desapareguda Sala Mozart de Barcelona el 25 de Juny de 1931. Es va doncs intentar reproduir aquell concert mancant, però, una obra de la que fins ara no s'ha trobat la partitura: la cançó A les Fires! d'Agustí Grau. Es van interpretar quinze obres, algunes de breus i d'altres de més entitat, entre les quals destaquen el Trio de Gerhard, una obra meravellosa però que gosava, en l'ambient catalanista del moment, nodrir el primer temps de referències i variacions d'una cançó popular espanyola. Passant per la meravella del Sonetí de la Rosada de Toldrà, vam gaudir d'unes interessants Quatre estances de Kayyam de Ricard Lamote. Tot acabant amb els màgics 7 Hai-kai també de Robert Gerhard que precisen, segons el meu entendre, d'una acurada posada en escena. A la cantant li caldria una il·luminació especial i una interpretació teatral, tot memoritzant les cançons, per donar el clima adequat a cadascuna d'elles. I els silencis entre cançó i cançó, que han de ser densos, obligarien els músics a no deixar-se veure, tocant des d'un fossat. No pot ser que els silencis s'omplin d'un remenar de partitures i d'una observació dels petits gestos dels set músics i de les seves cares professionalment inexpressives. Només, si això no és possible, la màgia del disc en pot facilitar la creació d'ambient potser també en homenatge a una de les associacions que es van esmentar, Discòfils Pro-Música, de l'any 1935.

Hi va haver obres per a piano sol; per a piano i violí; per a trio de piano, violoncel i violí; per a veu i piano; i els hai kai esmentats van requerir, a més, oboè, clarinet, fagot i flauta. Tots els intèrprets van ser triats i coordinats pel pianista Miquel Villalba. Van destacar, al meu entendre, els germans Marc i Daniel Oliu al violí i violoncel, respectivament, uns valors nous a incorporar a primera fila dels nostres intèrprets de música de cambra.

Jordi Maluquer
El Punt