Cerca de crítiques

Enquesta

'Madama Butterfly' al Liceu

Una Butterfly que no s'arrisca a volar

24/6/2006 |

 

Madama Butterfly també es mata al final d'aquest muntatge de l'òpera de Puccini que va estrenar-se la setmana passada al Liceu i del qual es faran un total de 22 funcions (alternant-se diversos repartiments: atenció al que va debutar diumenge amb Cristina Gallardo-Domás i Aquiles Machado, però també a la presència en altres de l'emergent soprano italiana Fiorenza Codolins, que va obrir la tanda, i de la xinesa Liping Zhang) fins al 29 de juliol amb la quasi totalitat de les entrades venudes: una aposta, doncs, segura que, pel fet de ser-ho, deu influir en un muntatge que, coproduït amb el Covent Garden, sembla concebut per a tots els públics. En tot cas, no descobreixo res al lector si li comento que la pobre Cio-Cio-San (com sempre diuen els homes d'aquesta òpera en referir-se a aquesta enamorada il·lusa a qui enganyen aprofitant-se del fet que és una dona pobra) es clava un punyal per no viure sense l'amor (ella, però, diu que es mata perquè no pot viure sense honor) del pocavergonya Pinkerton. Que em perdoni, però, el lector si potser li revelo alguna cosa en explicar-li que, mentre Butterfly s'apunyala, el seu fill mou una bandereta nord-americana en espera de la parella que l'adoptarà: de fet, amb l'aparença de les millors intencions, Pinkerton i la seva esposa nord-americana es presenten a la casa on viu Butterfly (que ho és de l'home que va comprar la fidel xinesa i després va abandonar-la) per robar-li la criatura. Ho he explicat perquè aquesta bandereta posa sobre la pista que aquesta òpera de Puccini (basada en un relat de John Luther Long que conté un apunt de crítica a les formes del colonialisme) pot inspirar una posada en escena més críticament incisiva amb les derivacions del colonialisme, que fes contemporània la història, o que fes una lectura despullada de romanticisme per fer present, a la manera Fassbinder, que l'amor pot ser el miratge que converteix les dones en esclaves. A més, seria una manera d'evitar el déjà vu, i fins una certa sensació d'avorriment, davant de la trista història de la pobre Butterfly.

La posada en escena de Moshe Leiser i Patrice Caurier, però, es concentra en un intimisme (les portes corredisses que es tanquen perquè Butterfly visqui en penombra la seva solitud amorosa) que no exclou detalls d'exotisme refinat amb el paisatge pintat de les vistes exteriors (“imatges del món flotant”) i les floretes que cobreixen l'escenari. Si s'hi afegeix la direcció musical una mica llepada d'Yves Abel, tenim novament servida la Butterfly com a melodrama lacrimogen.

Imma Merino
El Punt