Cerca de crítiques

Enquesta

Recital de Thomas Hampson al Liceu

Ja era hora

21/6/2006 |

 

Si la memòria, sempre fràgil, no ens falla, Thomas Hampson només havia cantat a Barcelona deu fer uns 15 anys en un concert organitzat al Parc de la Ciutadella. El mai prou enyorat cicle de lied al Palau de la Música el va programar un cop, però el concert es va suspendre. Per tant, el recital al Liceu no només va ser el debut del baríton nord-americà al teatre sinó també la seva veritable presentació a casa nostra. Ja era hora, la veritat, perquè Thomas Hampson és un dels cantants més eminents del moment, i així ho va demostrar en un concert que visitava les dues ribes de l'Atlàntic a través del lied romàntic alemany i de la cançó de concert dels Estats Units, de la qual és un convençut defensor.

Més que per un instrument vibrant i flexible (tot i que en algun agut en pianíssim el so es desinflava i l'afinació se'n ressentia), Hampson convenç per la claríssima enunciació del text i l'escrupolosa i sensible atenció al matís, sense caure mai en exageracions extemporànies del fraseig. En l'opus 35 de Schumann (Liederreihe, més que Liederkreis), Hampson va copsar amb ple encert la progressiva interiorització de les cançons, si bé ja al començament del cicle va signar un Stirb, Lieb und Freud! de mística concentració. En la panoràmica de la cançó made in USA van destacar les tres perles que són les cançons de Barber amb textos de Joyce, la punyent Grief de Still i una evocadora Shenandoah, tot i que el baríton va mostrar la seva cara més expansiva en l'energètica The Boatsmen's Dance de Copland i la més seductora en l'última propina, Roses of Picardy. Parlar de la presència al piano de Wolfram Rieger com un luxe seria quedar-nos curts: sense anar més lluny, Stille Liebe, de Schumann, va ser una demostració irrefutable de poesia sense paraules.

Xavier Cester
Avui