Cerca de crítiques

Enquesta

'Madama Butterfly' al Liceu

Amb les ales retallades

15/6/2006 |

 

Si al final d'una Madama Butterfly l'espectador no està devastat emocionalment, és que alguna cosa falla, i no és Puccini. La culpa tampoc va ser de Fiorenza Cedolins, justa triomfadora de la funció. Més que per la seducció d'un timbre que no impressiona per la seva individualitat, la soprano va convèncer per la intel·ligència del cant, per la justesa de cada inflexió, per la sàvia gradació del pendent que acaba amb l'autodestrucció de la geisha que espera inútilment. El seu èxit hauria estat més rotund si l'entorn l'hagués ajudat. Ja fos per una indisposició no anunciada o per un preocupant estat vocal, Richard Leech va ser un Pinkerton de veu tremolosa i mat, amb prou feines redimit per algun coratjós agut. A Carlos Álvarez li sobren facultats per abordar Sharpless, però l'empatia amb el destí de Cio-Cio-San va ser mitigada, tot al contrari de la consistent Suzuki d'Enkelejda Shkosa, mentre que Francisco Vas era un insidiós Goro.

Yves Abel es va deixar emborratxar per la riquesa de la partitura, optant per una versió preciosista, ben defensada per una orquestra que ara pot fer més justícia a aquesta òptica. La letal contrapartida va ser que la seva batuta va anestesiar qualsevol conat de dramatisme. Pitjor encara va ser l'alopècia d'idees de la posada en escena: minimalisme, segons la nomenclatura oficial, miserabilisme visual, segons el nostre diccionari, per moltes estrelles i fulles saltant (amb força xivarri) dels arbres que hi hagués. El muntatge del Liceu mai va gratar més enllà de la superfície de la trama. El mèrit de Fiorenza Cedolins, doncs, va ser doble: amb les ales retallades, la seva papallona va volar ben alt.

Xavier Cester
Avui