Cerca de crítiques

Enquesta

Recital del baríton Wolfgang Holzmair a la Schubertíada

Amunt i avall

9/6/2006 |

 

La Schubertíada convidava a passar una liederabend amb el matrimoni Schumann/Wieck que, al mateix temps, permetia l'esperat retrobament amb el baríton Wolfgang Holzmair i evidenciava, una vegada més, que Clara no es va atrevir a creuar fronteres per por de fàctiques barreres sociològiques que impedien a una artista resultar massa original.

Les set cançons que de la seva creació es van poder escoltar mostraven tota una inspiració esmerçada a donar suport a la veu allà on el seu marit projectava l'acompanyament a tota una altra dimensió amb un piano que és capaç de reaccionar, provocar, apaivagar, respondre, glossar i arribar a sobrepassar la paraula d'una manera tan magistral com singular.

Per la seva banda, Holzmair va sorprendre tots els presents amb un cant robust que demostrava una gran salut vocal, però que l'obligava a arribar a cotes de potència poc liederístiques, a partir d'unes exagerades dinàmiques inicials. Holzmair fraseja amb intenció i introdueix també una expressió corporal que evocava l'escenari en el Liederkreis opus 24 i el Liederreihe opus 35, cicles que ofereixen cançons tan diverses entre si que les emocions es disparen al límit en les giragonses d'un Dragon Khan.

Amb alguns moments francament satisfactoris, la plètora vocal comportava, no obstant, una sensació d'uniformitat. A més, alguna de les interpretacions de les cançons van resultar francament opinables, o bé per excés d'agitació o per un excessiu ímpetu hímnic.

Sempre precís i en tot moment empenyent-lo, l'instrumentista Roger Vignoles li oferia a Holzmair el piano estentori i intensificador que requereix la línia de cant en una òptima correspondència assaborida per un públic aplaudidor, encara que inacceptablement escàs en una ciutat que pretén irradiar cultura.
Xavier Casanoves Danés
Avui