Cerca de crítiques

Enquesta

Musica Antiqua Köln tanca la temporada de cambra d'Ibercàmera

Pura música

4/6/2006 |

 

Comenta Ramón Andrés en el seu excel·lent llibre Johann Sebastian Bach. Los días, las ideas y los libros (El Acantilado) que "Bach és esperit i càlcul en una proporció d'estrany equilibri". Aquest equilibri es va evidenciar, o si es prefereix, es va fer verb de forma magistral en el concert de Musica Antiqua Köln (MAK) que va servir de cloenda de la quarta Temporada de Cambra d'Ibercàmera, una actuació sobre la qual seria exagerat parlar de revelació, tret que no fos de revelació de l'evidència.

L'art de la fuga és d'aquelles obres totèmiques subjectes durant temps a mistificacions que la consideraven la darrera partitura del kantor de Sant Tomàs, un error propiciat sembla per un dels seus fills més il·lustres, Carl Philip Emmanuel, qui anotaria en l'última i inacabada fuga que en el punt on empra el tema B.A.C.H. (si bemoll, la, do, si natural en la notació alemanya) el compositor va expirar. Tan bonic com fals. El que no és pas falsa és la qualitat de l'obra, un majestuós compendi compositiu i contrapuntístic on la perfecció formal va de bracet d'una volada poètica que no neix de la plasmació d'unes sensacions o sentiments apriorístics sinó de l'emoció que sorgeix de l'arquitectura sonora mateixa.

Aquesta va ser la grandesa de Reinhard Goebel i els seus músics, fer evidents davant les nostres meravellades orelles (la concentració a la sala va ser extrema, tot i puntuals fugues) totes les línies del discurs bachià, com giren, es regiren i es responen entre elles, com a partir d'un tema sorgeixen mil combinacions, amb les seves augmentacions, disminucions, inversions i totes les eines que la ciència del contrapunt dóna. L'instrumentari adoptat per Goebel, un quartet de corda i un clave, aquest darrer responsable dels cànons i d'algun contrapunctus, reforçava la intel·ligibilitat absoluta del discurs. I el que amb intèrprets de menor categoria podia convertir-se en un exercici àrid va esdevenir una deu de pura música.

Parlàvem de revelació de l'evidència perquè difícilment es podia esperar una altra cosa d'un grup com MAK i del seu alma mater, Reinhard Goebel, un exemple de rigor (a vegades vorejant el fanatisme de l'evangelitzador) en la defensa d'un repertori i la manera d'interpretar-lo. Per això és trist saber que a finals d'any MAK desapareix després de 33 anys d'envejable trajectòria. Els problemes que durant anys van impedir a Goebel tocar el violí sens dubte han influït en aquesta decisió, tot i que les petites febleses en el seu arsenal tècnic detectades al Palau no afecten gens la seva capacitat d'inspirar un conjunt que respira a l'una (quina afinació!), fins i tot amb canvi a darrera hora del segon violí (subratllem, a més, el so increïble de Klaus-Dieter Brandt al violoncel). Ens quedarà un corpus discogràfic de referència i el record d'aquesta darrera fuga inacabada, el sobtat silenci que seguia i la sensació de consumació que va omplir el Palau.

Xavier Cester
Avui