Cerca de crítiques

Enquesta

Anglaterra al Palau

Menú britànic

2/6/2006 |

 

Elgar. Tres peces líriques.
Vaughan Williams: Cinc cançons místiques per a baríton, cor i orquestra.
Walton: El festí de Belshazzar.
29 de maig de 2006
Palau de la Música Catalana, de Barcelona.
Lluís Sintes, baríton. Orfeó Català. Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Dir: Alfons Reverté Casas.

Tot i que els referents musicals genuïnament britànics siguin escassos, en les últimes setmanes sembla que vinguin a reivindicar-se en les programacions concertístiques catalanes: en un mateix mes dos dels planters simfònics catalans els han dedicat un programa. Primer l’OBC amb David Atherton com a batuta convidada, i el passat dia 29 l’Orquestra Julià Carbonell de les Terres de Lleida tancava una gira primaveral al Palau amb obres d’Elgar, Vaughan Williams i Walton. Un programa in crescendo amb dues parts molt contrastades que van bascular del pretès lirisme i misticisme en la primera a l’espectacularitat i la rica combinació de textures de la segona.

Precedit per tres aperitius en forma de peça lírica elgariana amb molt regust (no tan sols per la contemporaneïtat) de les Enigma, el primer plat va tenir l’agermanament hímnic servit amb tacte i cohesió sota les directrius d’Alfons Reverté Casas. D’entre elles es van destacar la quarta, per l’especial prestació del baríton menorquí Lluís Sintes, i la darrera, “Antiphon”, per la seva vistositat, premonitòria del que continuaria. I és que si l’orquestra ja havia pres un paper rellevant, amb el Festí de Belshazzar va créixer ostensiblement com a coixí del vertader protagonista en aquesta obra de Walton: el cor. Acceptable tasca general de l’Orfeó Català, si bé alguns dels efectes polifònics quedaren com a nebuloses sonores. Lluís Sintes amb aquella flema catalana que el caracteritza va demostrar que manté una bona línia de cant i una projecció envejable, captant bé els punts d’idiomatisme de les seves intervencions.
Amb tot i passant per alt els desgavells de conjunt, les entrades a destemps o les desafinacions, el mèrit de la iniciativa requeia en oferir obres de la complexitat i exigència de l’oratori de Walton, tan inèdit a Catalunya com les Cinc cançons místiques de Vaughan Williams. Un fet a sumar al que ho fes una orquestra tan jove i amb uns membres també de relativa joventut, la majoria formats a casa nostra, i que compta amb un pressupost anual vuit vegades inferior al de l’OBC i la meitat que el de l’OSV. Quina d’elles s’atrevirà amb Die Walpurgisnacht de Mendelssohn, per exemple?
ALBERT FERRER i FLAMARICH
Catclàssics