Cerca de crítiques

Enquesta

L'Ariodante amb titelles al Liceu

Els fils invisibles

19/5/2006 |

 

On rau la veritable radicalitat? A enseyar pit i cuixa, amanits amb una mica de gore i violència? O a realitzar un treball d'extrema estilització i indefugible vocació antinaturalista? Aquesta és una de les preguntes plantejades arran del magnífic muntatge d'Ariodante d'Achim Freyer. Magnífic, esclar, si s'accepten els pressupòsits, discutibles si es vol, sobre els quals s'assenta. La progressiva normalització en el repertori de les òperes de Händel ens permet gaudir d'un corpus dramàtic en què tota la panòplia dels sentiments humans és exposada amb una força única. Veritable home-orquestra (director d'escena amb Friederike Rinne-Wolf, escenògraf amb Claudia Doderer, il·luminador), Freyer va a l'essència d'aquests sentiments en un elaborat treball de despersonalització de l'intèrpret -irreconeixible sota el maquillatge, la perruca i amb el cos convertit en titella-, acompanyat d'una perfecta caracterització de cada personatge gràcies a la força expressiva del rostre i una gestualitat que mostra esperança, ràbia, sorpresa o desesperació de forma tan primària com efectiva, així com d'una geometrització mil·limètrica de les seves relacions. La bellesa plàstica conjurada per l'artista alemany, amb un inexhaurible catàleg de colors, contribueix a la fascinació d'aquest muntatge.

La màxima fantasia amb què molts grups continentals interpreten Händel fa que les versions d'alguns directors britànics ara tinguin gust de peix bullit. Tot i això, i tret d'unes trompetes indòcils, mai Händel havia sonat tan bé al Liceu i això és mèrit d'un Harry Bicket que va donar el to just a cada ària. Com Freyer, Bicket va moure amb ple encert els fils invisibles d'un espectacle d'autèntica radicalitat.

Xavier Cester
Avui