Cerca de crítiques

Enquesta

David Atherton dirigeix autors anglesos a l'Auditori

Pica-tapa britànica

15/5/2006 |

 

Arnold: Quatre danses escoceses, opus 59.
Delius: Hassan. Intermezzo i orquestra
Britten: Quatre interludis marins, opus 33a.
Elgar: Variacions “Enigma” opus 36.
L’Auditori, de Barcelona. 13 de maig de 2006.
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Dir: David Atherton.

Al contrari del què presumptament succeirà el proper cap de setmana amb el darrer programa de la temporada de l’OBC, el vint-i-vuitè va tenir menys assistència en l’habitualment concorreguda sessió de dissabte. I és que, a priori, malgrat un llenguatge plenament deutor del romanticisme, el reclam de les obres no interessava prou a la majoria si bé el públic va acabar premiant amb entusiasme la tasca de David Atherton. Un veterà director anglès, d’aquells que solen passar inadvertits a la mediatització però, que damunt el podi demostren el seu ofici i revelen com, amb discreció i treball, es poden aixecar voltatges considerables amb formacions com la barcelonina.

En una primera part salvada per Britten i quatre dels sis interludis de l’òpera Peter Grimes, s’hi encabiren dues primeres audicions força prescindibles, especialment la de Frederick Delius, “Hassan. Intermezzo i Serenata”, una mena de fantasia breu i kitsch, de presumida ambientació oriental. En canvi, la de Malcom Arnold, “Quatre danses escoceses”, malgrat una luxuriant orquestració que pretén amagar certa insubstancialitat, va ser una gustosa i colorista peça d’episodis contrastats que ens conduí, a través d’elements tòpics en obres afins, de l’espectacularitat (en la primera i la quarta) al lirisme evocador i sublimador (en la tercera) amb punts scherzants (segona), en el que és un grat exercici per a orquestra, la qual va respondre eficaçment.
Fins als Quatre interludis marins brittenians i les posteriors Variacions “Enigma” la sessió no va prendre relleu i les capacitats concertadores d’Atherton es van fer més que evidents. Ambdues van acusar debilitat en els violins que, no obstant, no llastaren unes lectures correctes, tot i que perfectibles. Sostingudes més per un traç clarament diferenciador entre les parts més líriques i emotives respecte les més enèrgiques i deixant entreveure algun ribet patxanguer a la coda, les Enigma estaren a bon nivell, com també ho va estar, per exemple, el tercer dels interludis -amb neta influència de Sibelius-, malgrat que se’ls enyorà una depuració tímbrica més suggestiva.

ALBERT FERRER i FLAMARICH
Catclàssics