Cerca de crítiques

Enquesta

Recital de David Daniels al Liceu

Sense límits

12/4/2006 |

 

En sentit estricte, el repertori escrit per a contratenor és més reduït del que sembla, per això aquesta tipologia vocal ha anat incorporant altres àmbits. El més comú, el dels castrats, tot i ser discutible que un contratenor, per limitacions en volum i colors, sigui el més idoni per fer plena justícia a les proeses dels extints evirats. Cantants com David Daniels han anat ampliant encara més el ventall, entrant de ple, per exemple, en el lied. El contratenor nord-americà va reconfirmar al Liceu que no només és un magnífic cantant, sinó també un recitalista de primer ordre. L'elegància de l'Abendempfindung de Mozart, la picardia de Mandoline o la serenitat d'En sourdine de Fauré així ho testimoniaven. Daniels compta, a més, amb la complicitat d'un primus inter pares al piano, Martin Katz.

La Chamber Music que Theodore Morrison va compondre per a Daniels era un exemple de la bona salut que la cançó de concert té als EUA. Sense arribar a la intensitat que Barber va assolir en els mateixos poemes de Joyce, el cicle és una inspirada fusió de text i música, encara més efectiva per la matisada interpretació de Daniels. No hi va faltar la música barroca, amb àries de Rodelinda i Partenope de Händel amb les seves piruetes vocals resoltes amb virtuosisme per Daniels, i, en els bisos, peces de Lotti i Purcell (un màgic Music for a while) emmarcant una delicada Nana de Falla. I és que els límits que s'imposa David Daniels no són els de la seva veu.

Xavier Cester
Avui