Cerca de crítiques

Enquesta

Els Quartets Casals i Kuss

12/4/2006 |

 

El planteig de la sessió era prou interessant: fer tocar obres diferents a dos quartets de corda i després unir-los per tocar un octet. Per fer això calien dos grups de qualitat homogènia i després un treball de conjunt d’uns quants dies. No va ser així ja que el Quartet Casals era significativament superior al Kuss i si bé en l’Octet ja referenciat de Mendelssohn hi va haver troballes i bons moments, el lleugeríssim scherzo i el presto final van deixar clar que la formació, la suma dels dos quartets, no estava del tot consolidada.

El concert va començar amb una correcta versió del Quartet Kuss, amb més anys d’existència que el Casals, del Quartet núm. 11, en fa menor Op.95, «Serioso», de Ludwig van Beethoven. El seu so alambinat, una mica d’or vell, va produir un hermetisme poc comunicatiu. Tot seguit, el Quartet Casals va fer una versió memorable del Quartet núm. 3 en fa major op.73 de Dmitri Xostakóvitx. Era un Xostakóvitx agraït, molt lineal i líric, lluny dels darrers quartets, més obsessius i expressionistes. El màgic silenci final, quan és difícil separar un so que va morint de l’absència de so, va ser trencat per una veu jove i estentòria que va dir «És un escàndol!». No vam saber si interpretar-ho negativament, com a queixa d’un ultraconservador dels que creuen, com creia Pau Casals, que ja no hi ha música a partir de Debussy o bé d’un noi que ha pillat l’argot de la joventut d’ara que quan sent una cosa molt guai diu que «és d’escàndol». La segona part la va omplir el bellíssim octet de Fèlix Mendelssohn del qual ja hem parlat. Els aplaudiments van ser tan insistents que els dos quartets van perllongar la formació d’octet donant un bis: el vital scherzo de l’Opus 11 de Xostakóvitx.


El Punt