Cerca de crítiques

Enquesta

El ganxo, al Liceu

Quan el futur és passat

8/4/2006 |

 

La relació del Liceu amb la creació contemporània, sobretot la catalana, és clara com l'aigua: estrenes, les mínimes (cinc en 25 anys!). Ja ho expressava el mateix Mestres Quadreny en el seu llibre Pensar i fer música (Proa, 2000): els compositors catalans estan "fent una feina per a una societat que no li ho demana". "Per al públic musical no som més que un destorb que espatlla el plàcid plaer de sentir la música romàntica que tant li agrada". Quan l'autor va dur el 1959 al Liceu El ganxo, la seva primera col·laboració amb Joan Brossa, l'empresari Joan Antoni Pàmies la va rebutjar al·legant que era "música del futur". 47 anys després, el futur ja és present, i El ganxo s'ha estrenat. Llàstima que el que s'ha quedat en el passat és l'obra mateixa.

Aquesta atzagaiada contra les convencions del teatre i l'òpera burgesos apareix avui com un artefacte inofensiu, un divertiment d'escassa volada poètica i apagada força subversiva. Els ben pensats paràmetres rítmics i tímbrics de l'adusta partitura contrasten amb la lleugeresa absurda del text de Brossa, tot i la seva escassa eficàcia còmica. La solidesa instrumental de l'Orquestra de Cambra de l'Auditori de Saragossa dirigida per Juan José Olives i la bona prestació de Lluís Sintes i Antoni Comas -el primer còmode en l'sprechge-sang, el segon amb una part més cantable- van garantir la qualitat de la interpretació. Van ser, però, la posada en escena de Mar Gómez i l'actuació de la seva companyia de dansa els únics elements que van generar alguna espurna d'enginy en la vetllada. Sense oblidar elements brossians com l'il·lusionisme i el wagnerianisme (la coreògrafa mateixa abillada de postissament voluminosa valquíria), Gómez va aconseguir amb un moviment àgil generar somriures fugissers. Tot l'esforç, tanmateix, no ha impedit que El ganxo hagi nascut com una peça de museu démodé, un testimoni de dos creadors importants en un temps fosc i un país per a ben poques alegries que apuntava una evolució que les circumstàncies no van permetre.
Xavier Cester
Avui