Cerca de crítiques

Enquesta

Sokolov al Palau

25/3/2006 |

 

De nou actuava Grigori Sokolov al Palau de la Música i de nou el concert esdevenia una cita d'aquelles que es recorden pels segles dels segles. Sokolov no ha superat l'estatus de pianista de culte (la sala no es va omplir) però els afortunats van gaudir del geni d'un músic que avui en dia no té parangó, car ell mateix és la seva pròpia referència. Bach no va sonar com Beethoven ni aquest com Schumann, si bé aquests tres mons van estar units per la mateixa intensitat gairebé fanàtica d'un pianista gens preocupat per afalagar el públic (tot i la generositat a l'hora de les propines, mitja dotzena), sinó per revelar la veritat profunda de les obres.

La Suite francesa núm. 3 de Bach va ser un prodigi d'articulació, de nitidesa en les línies i les ornamentacions, seguida per una Tempesta de Beethoven d'una tensió dialèctica gairebé insuportable, on les costures del llenguatge clàssic estan a punt d'esclatar per l'energia subjectiva de l'autor i, aquí també, de l'intèrpret.

Va ser, tanmateix, en la monumental Sonata opus 11 de Schumann on, ja sense la cotilla formal, tot i el nom de l'obra, Sokolov va abraçar els extrems més allunyats, amb una gamma dinàmica i de colors que no és d'aquest món, sense que l'arquitectura interna perdés mai la seva coherència, deixant panteixant un públic arrossegat a una experiència irrepetible.

Xavier Cester
Avui