Cerca de crítiques

Enquesta

Mozart i Haydn amb Ros Marbà al Palau

22/3/2006 |

 

Programació: Simfonia núm. 39 en mi bemoll major, K 543, de Wolfgang Amadeus Mozart, i Missa in tempore belli (Paukenmesse), de Franz Joseph Haydn, per l’orquestra Real Filharmonia de Galícia; Orfeó Català; Olga Pasichnyk, Angélique Noldus, Julian Podger i Werner van Mechelen, solistes. Direcció d’Antoni Ros Marbà
Lloc i dia: Cicle Palau 100. Palau de la Música, 20 de març

Aquest concert va donar més satisfaccions per les referències que no pas pel seu estricte desenvolupament. En primer lloc es tractava d’apreciar l’excel·lent formació que des del 2002 dirigeix Antoni Ros Marbà: la Real Filharmonia de Galícia. En segon lloc, recobrar la memòria de l’assídua presència del director durant els molts anys que va dirigir l’Orquestra Ciutat de Barcelona. Veure l’acoblament d’aquesta formació geogràficament ben llunyana amb l’Orfeó Català. També recuperar la presència d’un cantant molt musical, Werner van Michelin, que l’any 1992 va ser guardonat perquè va ser la millor veu masculina del concurs Viñas d’aquell any. I, finalment, apreciar l’oportunitat, en aquest món globalitzat, d’interpretar una missa feta en temps de guerra, quan els exèrcits de Napoleó amenaçaven Viena.

La Simfonia núm. 39 de Mozart i bona part de la intervenció orquestral en la Missa in tempore belli de Haydn ens van arribar com encotillades pel desig de sortir-se’n, de fer una interpretació correcta. Absent la primera del perfum mozartià, que sí que vam apreciar a l’orquestra el novembre passat en un Don Giovanni a Bilbao, i la segona amb una visió profana, sense força transcendent, en què si haguessin canviat el text del Gloria in excelsis Deo, hauria sonat igual.

Aquesta darrera obra finalment va volar en el preciós Incarnatus que canta el baix i ressona en la polida veu de soprano amb l’ex-Maria virginem. També la intervenció de la mezzo va donar densitat a l’obra, que finalment va esclatar en el número final, en el Dona nobis pacem, molt ben cantat per l’Orfeó, que va contagiar l’orquestra d’una certa immaterialitat. En aquest fragment es va passar de la versió correcta a la interpretació creativa, i ens van donar un tast del que podia haver sigut tota la missa si l’haguessin, tots plegats, aprofundit molt més. Entre l’Agnus i el Dona nobis es produeix la intervenció destacada del timbal, persistent i discret, que dona emoció al fragment i que ha fet que aquesta missa es conegui popularment, per la innovació que representava, com Paukenmesse o, traduint, Missa del timbal.
Jordi Maluquer
EL Punt