Cerca de crítiques

Enquesta

Recital d'Alexei Volodin

La bola de la perfecció

18/3/2006 |

 

Presentacions com la d'Alexei Volodin recorden aquells presoners units a una bola de ferro, en aquest cas el non plus ultra de la perfecció i la utilització de l'art en benefici de l'intèrpret. Deia Ortega y Gasset que s'havia d'abusar dels clàssics injectant-hi passions i problemes, però joves llops com el petersburguès els atorguen efectisme sense el discurs que els vivificaria.

En el recital els aplaudiments van ser inversament proporcionals al calat espiritual de les obres. Va aplicar un rapsodisme inconvenient als Impromptus op. 90 de Schubert i els va privar de la seva intrínseca gràcia improvisadora, i la Sonata núm. 32 de Beethoven resultava tan aspra al principi com divagant després, sense calar en l'ànim del públic. Indiscutible i ovacionada la categoria en els trams virtuosístics de la Polonesa, Fantasia op. 61 de Chopin, en l'arxidifícil Petruixka de Stravinski o en el Preludi alla marcia de Rakhmàninov ofert com a última propina. L'entusiasme es tenyeix d'estupor davant de tanta consistència. Admiració, també, per la independència aconseguida en la mobilitat dels dits, amb un alliberament de tendons que no havia observat mai en cap altre pianista.

Tornant al símil, en artistes com ell la bola és que la més mínima vacil·lació o lapsus -i n'hi va haver un d'ostensible a la Sonata- desbarata el castell de cartes i obliga a una fugida endavant tan espectacular com antipoètica.

Xavier Cester
Avui