Cerca de crítiques

Enquesta

Chailly dirigeix la Setena de Mahler

Evidències

17/3/2006 |

 

La Setena és la menys evident de les simfonies de Mahler. Sense l'efusivitat lírica de les seves germanes, sense melodies que enganxin, aquesta obra és la menys progamada del cicle i la menys popular. Sovint se li retreuen contradiccions mal integrades, contrastos exagerats que culminen en un final que molts comentaristes coincideixen a dir que és pura façana, brillantor orquestral sense solta ni volta.

Per sort, intèrprets com Riccardo Chailly són els advocats perfectes d'una simfonia que sap revelar els seus secrets als que saben fer les preguntes adequades. Chailly va atacar la Setena sense demanar disculpes, caracteritzant cada passatge amb la força adequada, mantenint en tot moment la tensió, fins i tot la crispació del discurs, trobant les ombres fantasmagòriques que hi ha també en un moviment aparentment bucòlic com la segona Nachtmusik. La generositat expositiva va anar aliada amb una fabulosa capacitat per revelar, fins i tot en els moments de més brogit orquestral, les diverses línies melòdiques i instrumentals que, com plaques tectòniques, es mouen i entrexoquen. Per Chailly, és evident que Mahler és una de les portes del segle XX.

El director italià ha començat aquesta temporada la seva titularitat al capdavant de la Gewandhaus de Leipzig, orquestra que manté una solera innegable (una corda a l'alçada de la llegenda que la precedeix) alhora que mostra un rejoveniment notable. El que més atrau, tanmateix, és la química ideal, el bon rotllo que es transmetia entre podi i músics. Una empatia que va esclatar amb tota força en l'aclaparador Rondó final, convertit gràcies a Chailly no pas en un tòpic fragment triomfal, sinó en una desesperada marxa cap a la llum, una victòria sobre les ombres prèvies aconseguida amb dificultat. D'aquesta forma, els misteris de la simfonia esdevenien evidències palmàries gràcies a un director que en va saber desvelar els secrets.

Xavier Cester
Avui