Cerca de crítiques

Enquesta

"Idomeneo, re di Creta" al Liceu

Navegar sense rumb

16/3/2006 |

 

En aquesta època de celebració mozartiana, Idomeneo, re di Creta sembla comptar amb el favor dels teatres: la Scala va obrir temporada amb aquest títol, una nova producció servia per celebrar a Viena l'aniversari del geni salzburguès i el Liceu s'afegeix a la llista amb una proposta que, si bé va arribar sana i estàlvia a port en el vessant musical, en l'apartat escènic va anar a la deriva.

Triomfador (de nou) de la nit, Sebastian Weigle va dirigir una versió de gran alè, atenta als múltiples meandres d'una de les òperes més perfectes de Mozart, amb una tria assenyada de temps, dinàmiques i accents i una merescuda atenció als recitatius, veritable columna vertebral del drama. La tensió, tanmateix, no va ser uniforme, amb caigudes en la monotonia, i la resposta de l'orquestra liceista en aquesta sumptuosa partitura, escrita per a la millor formació del seu temps, es va anar difuminant al llarg de la funció (millor la fusta que una corda plana). El cor va estar a l'altura de la seva vital part en l'obra.

Bruce Ford va ser un Idomeneo tot noblesa i elegància, dominador d'un cant estilitzat i sempre expressiu, capaç de superar, algun agut tibant a part, les temibles floritures de Fuor del mar. En un nivell també destacat va lluir Kristine Jepson, Idamante de gran tendresa tant vers el progenitor com vers Ilia, convertint-se en el veritable epicentre emotiu del drama en la seva magnífica aportació al quartet Andrò ramingo e solo. La Ilia de María Bayo genera algunes reserves, no pas per la manca d'entrega de la soprano navarresa, princesa troiana de sentiments sempre a flor de pell, ni per un fraseig de gran classe, sinó perquè la veu sovint sona amb una duresa que no acaba de lligar amb la dolçor del personatge. Pàl·lida l'Elettra de Iano Tamar, escassa de verí en les àries extremes i poc seductora a Idol mio, mentre que Francisco Vas, en una versió força completa de la partitura, va negociar amb encert les dues àries d'Arbace, tot i que el color vocal no era el més apropiat.

En l'únic entreacte de la funció es van produir força desercions, volem pensar que no pas per l'obra sinó per la decebedora posada en escena de Nicolas Brieger, estrenada al Klangbogen de Viena el 2003 (ironies del destí, amb l'antecessor de Weigle, Bertrand de Billy, al podi). Amb un gran cubicle blanc i una escullera giratoris com a decorat únic i vestuari contemporani (excepte l'abillament setcentista del cor al final del primer acte), el muntatge era una suma d'idees aïllades que donaven com a resultat zero.

Els suposats paral·lelismes amb l'actualitat, com el camp de presoners troians o l'atemptat terrorista d'un monstre invisible, van ser mers apunts oportunistes, i alguns detalls de caracterització psicològica (l'atracció d'Idomeneo per Ilia) es van quedar en vinyetes superficials. La impressió global va ser que Brieger navegava sense rumb per l'obra, oferint, en lloc d'una lectura aprofundida, decisions inútils (moure de lloc D'Oreste, d'Aiace) i imatges risibles: Idomeneo sortint d'una xarxa, Elettra amb la seva maleta, una munió de natzarens a l'escena del sacrifici, o el recuperat ballet final, un anticlímax on només quedava clar que Idamante i Ilia no eren feliços. Com tampoc ho era el públic, que va esbroncar el muntatge. I és que a nivell escènic, exceptuant Wozzeck, la temporada del Liceu tampoc té rumb definit.
Xavier Cester
Avui