Cerca de crítiques

Enquesta

Franz-Paul Decker dirigeix un monogràfic Wagner a l'Auditori

8/3/2006 |

 

Wagner: Lohengrin (Preludi de l’acte I), Parsifal (Encantament del Divendres Sant, de l’acte III), Wessendonck-Lieder, Tristany i Isolda (Preludi i mort d’amor), El capvespre dels déus (Viatge de Sigfried pel Rin de l’acte I, Marxa fúnebre i final de l’acte III).
L’Auditori, de Barcelona. 7 de febrer de 2006.
A. Ibarra, soprano. (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya). Dir: Franz-Paul Decker.

Diuen que sap més el dimoni per vell que per dimoni. O el que és el mateix: l’experiència és un grau. Pel cas, rodatge. I rodatge i treball és el que va demostrar tenir de la darrera sessió del programa 20è. de l’OBC. Si la ressenya de les jornades anteriors semblava dada i beneïda assenyalant-ne cert descontent, sense reserves, la sessió del dimarts mereix un altre comentari que deixi la consciència d’aquest crític més tranquil•la. Primer, per reflectir que el nivell del dia 7 ja era el necessari per a les properes actuacions d’aquest programa i intèrprets en marcs tan exigents, com el madrileny, durant els propers dies. I segon, i en conseqüència, per amainar el regust a decepció de les anteriors vetllades que no fa justícia a un binomi artístic, Wagner-Decker, que a casa nostra desperta més que feeling.

Així doncs, èxit musical el de dimarts a la nit malgrat la menor assistència. Decker va estar centrat i atent a l’orquestra, indicant amb més precisió les entrades, buscant –i aconseguint!- els matisos dels assajos i oferint unes lectures més plenes de sentit, emotivitat, musicalitat i, en resum, d’un Wagner amb prou personalitat.

El so va denotar bellesa i pulcritud, amb un tractament detallista d’alguns passatges, i una conjunció en cordes i fustes molt més perceptible. Fet que va atorgar major entitat als plànols i les textures, així com en les millor definides progressions dinàmiques –Lohengrin- i en un més que correcte Encantament del Divendres Sant parsifalenc. Del Götterdämmerung, El viatge de Sigfrid va tenir destells d’espontaneïtat, la Marxa Fúnebre va ser menys efectista, més solemnial i aprofità millor la força dels seus silencis i la tensió. Amb tot, el millor va ser altra vegada el Tristany i Isolda, que s’inundà de delicadesa, bon fraseig i color amb uns resultats quasi catàrtics. Per la seva banda, Ana Ibarra tampoc es va quedar gens enrere i més entregada, la seva veu va estar a l’alçada del seu afamat cachet sopranil. Rotunda, amb dosis d’expressivitat notables, més comoditat i un cant de majors intencions van fer dels Wessendonck-Lieder unes peces breus, íntimes i poètiques.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics