Cerca de crítiques

Enquesta

''María del Carmen'' de Granados al Liceu

5/3/2006 |

 

Granados: María del Carmen.
19 de febrer de 2006
Gran teatre del Liceu, de Barcelona.
A.M. Sánchez, M.Rodríguez, A. Montserrat, D. Pittman-Jennings, S. Palatchi, J. Martín-Royo, M. Obiol, J. Roldán, J. Fadó, E. Martínez-Castigniani, J. Casanova, V. Esteve Madrid. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir: Josep Caballé-Domènech.

Si bé no és una sarsuela, com tampoc ho són La Dolores de Bretón o la Marina en tres actes d’Arrieta, un dels intents de la mai assolida òpera nacional espanyola com Maria del Carmen de Granados mereix entrar en el palmarès de la present publicació. Aquesta és la primera òpera que el músic lleidetà va compondre. En ella es mescla la voluntat de constituir un gènere nacional però amb influència wagnerianes i amb un argument clarament verista i rural –insubstancial final feliç inclòs-, amb ribets populars i costumistes en el tractament dels personatges i les incursions musicals.

Josep Caballé-Domènech és un bon director. Potser massa mogut i expressiu damunt el podi, però sap treballar la matèria sense caure en efectismes barats. Ho va demostrar aconseguint de l’Orquestra del Gran Teatre del Líric un so força depurat, sense excessos decibèlics, amb acoloriment i uns substrats bucòlic i costumista a conveniència. Malgrat que se li enyorà major incisivitat dramàtica en el pes orquestral considerable que té l’obra. Més quan aquesta prioritza la construcció a partir de fragments recitats, tot i números melòdics destacables –els preludis dels actes, per exemple- que resolutivament no són tancats. Per la seva banda, el cor també va estar suficientment a l’alçada.
Però potser, prevalent de la voluntat de recuperació, el més lloable és que entre la desena sobrepassada de personatges que van prendre part en l’obra, quasi bé tots foren reeixits per figures consagrades -i altres en notable projecció- del país amb especial nombre de catalanes. Així doncs, es repartiren oportunitats de retorn al Liceu en els casos dels correctes comprimaris Josep Fadó (Fulgencio), Vicenç Esteve Madrid (Anton), Mercè Obiol (Concepción), Enrique Martínez Castignani (Roque) i Joan Martín Royo. Aquest darrer va fer una bona aportació com a Pepuso amb un instrument de possibilitats i grat a l’oïda però poc adequat al rol. Hi va posar intenció però la manca de volum derivà en resultats irregulars.

Per la seva banda, entre els protagonistes Stefano Palatchi senzillament va estar impecable. Ana Maria Sánchez (Maria del Carmen) de veu opulent i brillantor d’aguts va oferir suficient viscera dramàtica per a una versió de concert. Maria Rodríguez estrident i lleugera va esdevenir una clara oposició a Maria del Carmen amb la seva Fuensanta, tant en cant com en personatge, malgrat ser inintel•ligible. Ans el contrari de la dicció del Pencho de David Pittman-Jennings. Tenor un punt cavernós i generós en volum, el seu cant va tenir connotacions de sobrada vehemència. En ocasions, un pèl massa, fins i tot en el caràcter. L’altre rol rellevant per a tenor el va assumir Albert Montserrat. El barceloní segueix l’escalada i se li van notar millores en la zona aguda amb un Javier vocalment entregat, tot i que de poca personalitat. El seu és un timbre tenoril salvat majorment per l’aplicació d’estil i tècnica.

En resum, una versió de concert que pressuposem, per qüestions econòmiques i de precaució, no es va escenificar. Esperem, doncs, que en properes temporades les recuperacions del patrimoni nacional no minvin, i l’acord entre el Teatro de la Zarzuela i el Gran Teatre del Liceu per a importar produccions sarsueleres sigui una realitat tangible i eficaç.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics