Cerca de crítiques

Enquesta

Dejan Sinadinovic a la Hammerklavier

Magnífica cloenda de la Hammerklavier

4/3/2006 |

 

Dejan Sinadinovic, pianista serbi nascut l'any 67, fou l'encarregat de cloure el cicle de concerts per a piano "Hammerklavier" a la ciutat de Girona. L'últim concert reservava la ja habitual qualitat artística i tècnica amb un programa original i interessantíssim. Sinadinovic porta ja una extensa carrera concertística a la seva esquena, iniciada en plena adolescència, que no li ha fet canviar la seva actitud humil davant el públic: concentrat en el control del so i amb aquella relaxació que tenen els grans músics que fan que tot flueixi en una aparent facilitat, saluda després de cada interpretació situat darrere el piano, com indicant que està al servei de la música, com si els aplaudiments haguessin de ser per a l'instrument i les seves possibilitats.

Realment, el programa escollit ho corrobora. No hi ha grans exhibicions virtuosístiques com les que estem acostumats a veure en la majoria de recitals per a piano. El seu programa és més aviat un tribut a l'instrument, a la música i les seves possibilitats acústiques i una aposta a la creació contemporània, que no pas al jo intèrpret, a l'acròbata del teclat.

Com si fos l'aperitiu d'un menú selecte, les Bunte Blätter op. 99 de Schumann, estranyament programades en recital, obren la primera part. Aquestes "Fulles multicolors", petites peces que Schumann va anar recollint de la seva vida compositiva i que finalment va agrupar sota aquest títol. Miniatures musicals que havien estat desestimades en d'altres reculls de peces, però que mostren un croquis excel·lent del compositor en diferents etapes compositives, sempre amb aquella profunda poètica, molt propera als seus Lieder. Seguí amb la primera gran obra per a piano sol de C. Franck, Preludi, Coral i Fuga. Escrita quan el compositor estava ja en la seixantena, és una clara mostra de la seva aposta per les formes clàssiques i la seva formació com a organista que donà un acostament sonor al piano diferent.

La segona part del recital representava un salt cronològic i estètic, però seguia en la línia de l'experimentació sonora, ara molt més evident. La primera obra, habitual en els últims recitals de Sinadinovic, però absolutament inèdita en les nostres sales, "Echoes" Piano Suite del compositor també serbi Vasilije Mokranjac. Sinadinovic és una persona implicada amb la creació contemporània: col·labora en projectes amb l'Ensemble for Contemporary Music a l'International Forum of Composers de Belgrad. En aquesta obra hi ha un posicionament diferent a qualsevol obra tradicional. Fins i tot el títol ens pot portar a equívoc. El compositor no experimenta amb les reverberacions sonores del nostre entorn, sinó que, a un nivell més abstracte, aquests ecos es refereixen a les múltiples idees sonores que es poden derivar d'una primera idea musical en l'interior del compositor, amb la implicació de l'intèrpret inclosa, de manera que l'oient, sovint sense saber-ho, participa de dos processos de creació simultanis.

Aquest concepte d'experimentació creativa i sonora enllaça molt bé amb l'obra que tancava el recital, la Sonata núm. 5 de Scriabin. Amb aquesta sonata trenca definitivament amb la forma en moviments separats a favor d'un sol cos sonor, seguint el principi de Liszt, i que transforma la peça en un vertader poema pianístic. Harmònicament molt propera a l'atonalisme i plena d'elements fantàstics que la fan germana del precedent Poema de l'èxtasi, demana també la seva part de virtuosisme que esqueia molt bé a una peça final.

Sincerament, després d'un concert com aquest queda encara una recança més gran pel fet d'haver-se acabat un cicle magnífic i haver d'esperar un any per a tornar-ne a gaudir. Una llàstima que, aquest divendres en què es feia el concert, no hi hagués classe al Conservatori en pro del Carnestoltes. Es va trobar a faltar tot aquell sector de públic jove (i els molts pares que els acompanyen), realment entusiasta, que s'ha acostumat a tenir concerts de gran qualitat tan a l'abast. Realment, l'aposta dels últims anys de la Casa de Cultura de Girona en música ha canviat el panorama cultural de la ciutat en aquesta àrea, tradicionalment coixa. Els diferents cicles, entre els quals es situa la Hammerklavier, se succeeixen i a vegades fins i tot s'encavalquen, de manera que és molt fàcil assistir a bons concerts sovint més d'un cop per setmana. Aquesta agradable rutina ha creat un públic fidel que moltes vegades ha fet l'espai petit i tot. Els nostres joves estudiants de música han après a valorar la qualitat de la interpretacions a què assisteixen, però potser els falta acabar de valorar el fet que hi siguin, que hi hagi una aposta clara des d'una institució i d'aquells que s'encarreguen de la direcció artística per una vida musical periòdica i de qualitat a la ciutat.

Aquest cicle, doncs, deixarà pas a un altre, dedicat a la lírica i que conviurà encara amb el de "Paraula de Músic". Han estat 6 concerts amb les seves corresponents màster classes que han portat a Girona intèrprets internacionals amb un repertori que combina el pianisme més clàssic amb l'aposta per programes difícils d'escoltar en sales de concerts.

Esperem que la satisfactòria resposta del públic animi a tots els agents implicats a programar una nova Hammerklavier amb les mateixes característiques de qualitat.


Laura Pallàs i Mariani
La Porta Clàssica