Cerca de crítiques

Enquesta

'Le Villi' de Puccini a l'Auditori de Sant Cugat

24/2/2006 |

 

Puccini: Le villi.
17 de febrer de 2006
Auditori de Sant Cugat del Vallès.
J. Samaniego, D. Alfonso, T. Marsol, C. Berlanga. Cor Aulos, Cor Dyapason. Grup de dansa Laura Esteve. Orquestra Simfònica de Sant Cugat del Vallès. Dir: Josep Ferré.

Si alguna virtut té una òpera en versió de concert és l’accentuació de les seves qualitats musicals per sobre de les dramàtiques. Però si aquestes no estan suficientment preparades poden desacreditar la iniciativa. Lògic. Cas de la producció -venuda com a pròpia- anual de la Simfònica de Sant Cugat. Res especial: partitura als faristols i una mínima escenificació per disfressar el que no deixà de ser un concert.

L’escollida va ser Le villi de Puccini, la primera de les òperes del compositor. Estrenada l’any 1884 el seu talent és fa claríssim en la luxosa escriptura orquestral, el melodisme embolcallador i la construcció d’escenes dramàtiques de gran intensitat amb potents clímaxs. Ingredients que el compositor madurarà al llarg de la seva carrera, i que ofereixen un fort contrast amb l’escassa acció i argument, en el substrat del quals, es recorre a un dels tòpics del romanticisme (l’amor porta a la mort), a través d’una dona abandonada i convertida després de morta en esperit venjador del seu estimat.
En la funció de divendres hi hagueren punts fluixos per muntar una fira: començant pel recitat de Joan Berlanga poc lluït, i seguint per l’error tècnic que a mig duo de l’acte I va impedir el funcionament del subtítol, el nivell general presentà descuits i aspectes molt depurables. L’excepció, però, va ser el baríton Toni Marsol que arrodoní la seva actuació en l’acte II demostrant tenir un instrument potent, ample, obscur, amb bona projecció, malgrat li falti matissar la línia de cant alhora que minvar el lleu vibrato que li embruteix el timbre. Tot i que, segurament, el més aconseguit fou les intervencions de les cinc joves pertanyents al grup de dansa Laura Esteve.

En el paper més breu d’Anna la veu de Juana Samaniego semblà destimbrada, en ocasions, ofegada per l’orquestra i forçada. D’aguts brillants però poc consistents i una caracterització tendenciosament postissa -com els seus companys almenys en l’acte I-, va tenir com a parella a Daniel Alfonso. El tenor enfocà la seva prestació més cap a la vessant romàntica i expressiva –en especial en la gran escena dramàtica- però amb un mitjà vocal poc seductor i mat, insuficient en emissió i potència.

Josep Ferré va signar una lectura discontínua malgrat algun color netament puccinià, i un tracte instrumental que fluctuà entre de la duresa i la sequedat amb moments de violència i efectisme –final de l’obra- i algun passatge delicat. Cordes sovint perdudes i sense gruix, com en nombroses intervencions dels metalls, en els moments d’opulència major les línies melòdiques quedaren desdibuixades en una mena de caos. Les corals, freqüents cooperadores d’aquesta simfònica, es sumaren a la poca resolució de conjunt mostrant-se especialment dèbils en les veus femenines.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics