Cerca de crítiques

Enquesta

'María del Carmen' de Granados al Liceu

Passions a l'horta

22/2/2006 |

 

La recuperació del repertori operístic de compositors catalans és un aspecte en el qual el Liceu s'ha mostrat i es mostra discontinu en els seus esforços. Ara ha arribat el torn de María del Carmen, la primera òpera d'Enric Granados, estrenada a Madrid el fatídic 1898, i que torna al teatre de la Rambla quaranta anys després de la seva darrera aparició. Per desgràcia, de nou en versió de concert, com sol ser norma en aquest tipus d'operacions, i, a més, a remolc d'una iniciativa prèvia, del festival irlandès de Wexford, especialitzat en rareses líriques, que va dur a escena l'obra el 2003 emprant ja l'edició crítica de Max Bragado-Darman.

En altres ocasions, la manca de convicció i/o els discrets resultats assolits només van fer que tirar pedres a la pròpia teulada, i generar una lògica desconfiança del públic cada cop que veia una obra catalana al cartellone. Per sort, aquest cop el nivell ha estat força satisfactori i María del Carmen ha pogut agradar o no únicament en virtut dels seus mèrits musicals.

Amb un llibret de Josep Feliu i Codina basat en un drama propi que explota la moda verista de tragèdies rurals (com va fer també a La Dolores que Bretón va posar en música), l'obra situa a l'horta murciana un clàssic triangle entre la protagonista i dos rivals que es disputen els seus favors, a més de barallar-se per l'aigua molt abans de l'existència del Pla Hidrològic Nacional. Llàstima que l'improbable desenllaç feliç de la trama, literalment per prescripció facultativa, aigualeixi la tensió d'una peça en què Granados combina color local i tocs folklòrics amb una brillant escriptura orquestral (molt atractius els preludis dels tres actes). No es tracta pas d'una obra mestra, la música de Granados no sempre pot suplir les discontinuïtats de l'argument (accentuades en una lectura concertant) ni sempre té el dramatisme que la situació demana, però hi ha instants d'un evocador lirisme que justifiquen la recuperació.

Alguna fugissera indecisió orquestral i certa sequedat als finals d'acte a banda, Josep Caballé-Domenech va conduir amb mà ferma la partitura, tot i no donar gairebé mai cap entrada als seus solistes. Ana María Sánchez es va entregar en cos i ànima a les emocions contrastades de María del Carmen amb l'opulència vocal de les millors ocasions, corresposta per un ardent Albert Montserrat com a Javier: el tenor barceloní ja fa temps que ha demostrat que no és una promesa sinó una ferma realitat.

El tercer en discòrdia, Pencho, era l'únic cantant provinent de fora de l'Estat, David Pittman-Jennings, això sí, amb una dicció notable i una generositat en el fraseig equiparable a la dels seus companys. María Rodríguez va ser com a Fuensanta el contrapunt perfecte, per lleugeresa i gràcia, de la protagonista, mentre que un rotund Stefano Palatchi (Domingo), un convincent Josep Fadó (Don Fulgencio), un efectiu Joan Martín Royo (Pepuso), a qui només li mancaven reserves majors de volum, un entregat Vicenç Esteve Madrid (Antón), l'únic del cast present a les funcions de Wexford, i un ben ajustat Enric Martínez-Castignani (Roque) eren altres elements de mèrit en un equip sense baules febles. Confiem que la propera exhumació no estigui llunyana (la temporada vinent no n'hi ha cap en cartera) i sigui en versió escènica.

Xavier Cester
Avui