Cerca de crítiques

Enquesta

L'Aida al Palau Sant Jordi

19/2/2006 |

 

El macromuntatge operístic s'ha viscut amb nervis entre bastidors del Palau Sant Jordi.

Disposats a tot. Així van arribar al Palau Sant Jordi els 200 figurants que dijous van participar en el macromuntatge d'Aida, de Verdi, i que avui es representa per última vegada. Molts d'ells eren militars professionals que actuaven per primera vegada en una òpera.

Aquella nit van aparcar per unes hores l'uniforme caqui i les botes per submergir-se en el túnel del temps i encarnar els soldats de l'Antic Egipte en una producció ideada al temple de Luxor (Egipte) i que en un recinte tancat perdia la seva màgia original.
Vestits amb sandàlies i capes brillants, els soldats van sortir a escena disposats a donar-ho tot per Aida. Tot per Aida també va ser el lema que van entonar alguns dels assistents a la platea, que van canviar les butaques de vellut vermell per simples cadires de plàstic, sabent que anteriors muntatges de la talla XXL havien decebut. "¡Com patim! Cada vegada que venim aquí (el Palau Sant Jordi) patim", deia una elegant senyora a una altra durant el primer descans.

Entre bastidors, l'espectacle va tenir més d'un moment gloriós, digne d'Una nit d'òpera, de La Cubana, espectacle en què es parodiava precisament una esbojarrada representació d'Aida.

La producció d'Òpera Clàssica Internacional compta amb un regidor i tres ajudants, però ningú es va recordar de treure a escena la corona de llorer que Amneris, la filla del faraó, entrega al victoriós Radamés després de la cèlebre marxa triomfal. La situació es va resoldre in extremis cridant amb gestos desesperats l'atenció d'una de les donzelles d'Amneris. La noia, una figurant que estava celebrant l'arribada de Radamés, va canviar sobtadament la fulla de palma daurada que brandava ben alt pel coixí amb els llorers per condecorar l'heroi. El públic, aparentment, no ho va notar.

Però no es va salvar del nerviosisme que es va viure entre bastidors en altres moments. Per exemple, quan el segon acte va començar sense que el regidor sabés qui havia donat l'ordre a Enrico Mori, el director musical, de reprendre la música. Bruna Baglioni, que aquella nit encarnava Amneris, va haver de sortir abans del previst i, a peu d'escenari, sense adonar-se que portava el micròfon obert, va exclamar en italià: "¿Com voleu que surti sense sabates?". Resolt el problema, va pujar a escena molt digna.

SENSE TORXES
Els participants feien moltes preguntes als regidors abans de cada escena. Hi havia detalls que es van modificar sobre la marxa, com la decisió final de no encendre les torxes a l'última escena, que va quedar una mica deslluïda.

Alguns pensaran que al ser el primer dia, faltava rodatge. Però, en opinió d'algú amb experiència, el motiu n'era un altre: "No hem assajat prou. He fet moltes Aides i el que he vist aquí no ho havia viscut mai", va explicar un dels intèrprets. "Això és un caos", deien altres membres de l'equip. Els de material anaven de bòlit, en sastreria hi faltaven mans i els de perruqueria es van cansar de col.locar les perruques a les nenes del ballet, que es van haver de recol.locar diverses vegades abans de sortir a escena.
Va ser una nit a l'òpera esquitxada de gags a La Cubana.
Marta Cervera
El Periódico