Cerca de crítiques

Enquesta

Otello al Liceu

Gelosia somorta

11/2/2006 |

 

Si quan sortim d'una funció el que sentim és indiferència, amb tocs d'avorriment, malament anem. Aquesta sensació va ser la que va predominar en l'Otello del Liceu: encara que els diferents elements en joc eren de qualitat i tot va rutllar amb eficiència, la flama mai es va encendre, pecat mortal en una obra com el capolavoro verdià.

Les responsabilitats estarien repartides entre tot l'equip, començant per la batuta d'Antoni Ros Marbà. La seva va ser una lectura neta, endreçada, però limitada en força dramàtica: per exemple, els potents acords orquestrals quan Otello pega a Desdemona no van tenir la imprescindible terribilità. Els moments més amorosos sí que van tenir la tendresa requerida, però els contrabaixos van relliscar de valent en l'entrada nocturna del moro a la cambra de la seva esposa. Més conjuntat va estar el cor.

"Ell és el que és". Aquesta definició que fa Jago d'Otello serveix per a José Cura. El tenor argentí és un dels intèrprets actuals de referència del rol titular, sempre que agradin les seves idiosincràsies: sons arrossegats, frases despatxades amb pressa, aguts justets i sostinguts el mínim imprescindible, volum menys generós del que sembla. Les seves corredisses, gemecs, plors i sospirs apunten a una concepció d'Otello més melodramàtica que realment tràgica. Si acceptem tot això, què en queda? Doncs carisma a cabassos servit per una veu bronzina i una acurada delineació de l'ensulsiada anímica del general venecià. No és poc.

Un Otello, no obstant, per lluir amb més força, necessita un antagonista que l'empenyi al buit amb tota la malícia requerida. Lado Ataneli va ser un Jago de sana vocalitat, sobretot en el terç superior (la zona greu era massa sorda), correctíssim en totes les seves intervencions i, per això mateix, insuficient: en cap moment el seu cant aplicat va evidenciar el verí que inocula al seu superior. Després de dos actes on totes les consonants semblaven desaparegudes del seu fraseig, Krassimira Stoyanova va guanyar presència en el tram final, amb un to àcid força benvingut que apartava Desdemona de la tradició de criatures incorpòries i donava més consistència al seu fat. Vittorio Grigolo va ser un Cassio de relleu vocal poc usual i amanerament escènic, mentre que Ketevan Kemoklidze va aprofitar les poques frases d'Emilia.

La producció era Willy Decker típic i tòpic: austera abstracció en els decorats (un gran cubicle, amb sòl inclinat, desequilibrat com la ment del protagonista) que contrastava amb el vestuari renaixentista, ús recurrent d'un element simbòlic, en aquest cas una gran creu, i esmolada capacitat per anar pelant com una ceba les múltiples capes psicològiques dels personatges. La fórmula, però, no va funcionar aquest cop. Ja fos perquè des de la seva estrena, el 1997, el muntatge ha perdut gas, ja fos perquè la reposició no comptava amb Decker si no amb un assistent, el resultat va ser que la metxa que encén la gelosia d'Otello estava mullada. I una gelosia somorta mai genera una veritable tragèdia.

Xavier Cester
Avui