Cerca de crítiques

Enquesta

El concert 'a la memòria d'un àngel' de Berg per Kremer

22/1/2006 |

 

El concert d'aquest darrer cap de setmana de l'OBC es presentava com un dels més estimulants de la temporada, tan per les obres programades com pel solista convidat, l'eminent violinista letó Gidon Kremer. El programa presentava una coherència temàtica que girava al voltant de l'estrena pòstuma a Barcelona, enguany farà 70 anys, del Concert per a violí d'Alban Berg, l'altrament anomenat "Concert a la memòria d'un àngel". Estrenat dins el marc del Festival de Musica Contemporània de 1936 que dirigia el compositor Robert Gerhard, en aquella històrica ocasió hi va ser present l'altre gran representant de la Segona Escola de Viena, Anton Webern. Intuïm doncs, que, tot cercant una coherència temàtica en el programa, l'OBC programés obres d'aquests dos autors en aquest concert, que també incloïa una estrena del compositor sabadellenc Benet Casablancas.

El concert s'iniciava amb la Passacaglia op. 1 de Webern, obra de traces clarament posrromàntiques en la que es comença a intuir el Webern mes innovador. L'obra va rebre una lectura del director titular de l'OBC, Ernest Martínez Izquierdo en la que s'hi va trobar a faltar claredat polifònica i que va pecar d'una excessiva tendència a l'efectisme sonor. Una versió concebuda des de la superficialitat que va deixar tot el protagonisme de la primera part del concert a The Dark Backward of time, l'estrena de Benet Casablancas, encàrrec de l'OBC.

El títol de l'obra es una frase de "La Tempestat" de William Shakespeare, i, a partir d'aquesta al·lusió, Casablancas construeix una obra en tres seccions i un epíleg clarament perceptibles, d'una instrumentació molt homogènia, en la que els processos de tensió-distensió, els contrastos en les textures i un sentit dramàtic clarament definits, sobresurten com a qualitats mes apreciables en una primera escolta. És, però aquesta mencionada homogeneïtat en l'instrumentacio la que fa que la densitat motívica i les petites cèl·lules temàtiques que teixeixen l'obra quedessin diluïdes tot sovint, tot i el bon treball de Martinez-Izquierdo al capdavant d'una OBC abocada.

La segona part va ser, en conjunt, més reeixida. Leo, de Robert Gerhard per a conjunt de cambra d'una dotzena d'efectius va ser la darrera composició del creador vallenc. És una obra en la que la influència de la Segona Escola de Viena es percep tan en la concepció temàtica de traces puntillistes com en la sobrietat de l'instrumentació. És un dels cims creatius d'aquest compositor cada cop més valorat. Martínez-Izquierdo va demostrar que, en aquestes obres d'un format tan propi del repertori contemporani és on pot donar el millor de si, i en va quallar una versió detallista, matisada i incisiva en la qual els solistes de l'orquestra participants van rendir a un molt bon nivell.

Encertadament, es va reservar pel final l'audició del Concert per a violí d'Alban Berg. Gidon Kremer va signar una versió un pel mancada de lirisme i hermètica en l'expressivitat però impecable en la dicció i en la calidesa del fraseig. Entre Kremer i l'orquestra es va crear una sinèrgia activa i orgànica que va fer que l'orquestra estigues atenta a tots els gestos expressius del violinista fet que va ajudar a que la versió fos, com a mínim, correcta. S'hi va trobar a faltar, però, aquella màgia que molt de tant en tant alguns grans solistes que visiten la temporada de l'OBC aconsegueixen conjurar. Aquell extra d'intensitat que hauria elevat un concert merament correcte al nivell de memorable.

Màrius McGuinness
La Porta Clàssica