Cerca de crítiques

Enquesta

Hamlet de Thomas

Animals d'escena

8/10/2003 |

 

'Hamlet', de Thomas. Simon Keenlyside, Natalie Dessay, Alain Vernhes, Béatrice Uria-Monzon, Daniil Shtoda, Markus Hollop. Escenografia: Christian Fenouillat. Vestuari: Agostino Cavalca. Il·luminació: Christophe Forey. Direcció d'escena: Patrice Courier i Moshe Leiser. Director de la reposició: Jean-Michel Criqui. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Bertrand de Billy. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 6 d'octubre.


Cada època té la seva visió de la tragèdia de Hamlet. Si fa pocs dies hem pogut assistir a dues lectures contemporànies ben diferents com les de Nekrosius i Bieito, ara el Liceu recupera l'òpera d'Ambroise Thomas, absent del teatre de les Rambles des de la temporada 1930-31, una partitura filla del seu temps i circumstància, el París del Segon Imperi, en la qual la densitat tràgica és substituïda pel melodrama i l'espectacularitat pròpia de la grand opéra, amb cors impactants, solemnes fanfàrries i invitacions constants a la beguda alternant-se amb moments de lluïment dels solistes. Amb una música charmante gairebé sempre, brillant en més d'un moment, el Hamlet de Thomas necessita, tanmateix, l'ajut de dos protagonistes excepcionals. El Liceu compta amb dos veritables animals d'escena, en els quals les virtuts vocals i musicals són indestriables de les dramàtiques.
Amb un instrument ple, vellutat, mal·leable, Keenlyside va estar més que a l'alçada de tots els vessants del paper de Hamlet, ja sigui l'energia bàquica del brindis, la intensitat de l'acusació al rei Claudius o els moments d'introspecció com Être ou ne pas être o l'ària del darrer acte, en els quals el baríton britànic va exhibir un legato immarcesible i una capacitat admirable per a les esfumadures. No menys excepcional va estar Natalie Dessay, dibuixant amb traç precís l'evolució del personatge -vestit perennement de núvia- de jove enamorada a verge abandonada, culminant en una escena de la bogeria que desafia la capacitat de descripció. No va ser pas una mera exhibició de pirotècnia vocal, un festival de les més esbojarrades piruetes tècniques (que, per altra banda, Dessay va vessar amb una facilitat astoradora), sinó la recreació dolorosa -i gairebé insuportable de contemplar per a l'espectador- de l'anorreament d'una ànima ferida. No menys esglaiadora va ser la imatge de la cantant, convulsionada a terra, mentre esperava que acabessin les ovacions, lògicament eixordidores (menys un petitíssim sector que les volia silenciar, impacient perquè la representació no acabés gaire tard. Patètic).
La resta del repartiment va ser més desigual, però cal subratllar la penetrant Gertrude de Béatrice Uria-Monzon, esplèndida en la gran confrontació amb el seu fill, i Alain Vernhes, de noble línia a la pregària de Claudius. En canvi, Daniil Shtoda va ser un inefectiu Laërte, i Markus Hollop, un fantasma que feia por pels sons desafinats que emetia. Discrets els comprimaris. Potser perquè no volia que es pensés que escombrava cap a casa, Bertrand de Billy no havia dirigit mai al Liceu cap òpera francesa. Llàstima, perquè va mantenir el pols de la partitura i equilibrar amb encert les diverses atmosferes evocades, tot i que el rendiment de l'orquestra fos desigual: al costat d'una fusta refinada, el metall va ser d'una vulgaritat i imprecisió poc acceptables. El cor va alternar bones intervencions amb passatges amb poca cohesió entre les veus.
No corren temps favorables per representar la grand opéra del XIX amb tots els fastos propis de l'època (per descomptat, el ballet és un cop més el primer sacrificat). La proposta de Patrice Courier i Moshe Leiser, estrenada el 1996 a Ginebra amb Dessay i Keenlyside, pot ser qualificada d'austera o de pobra, segons l'òptica amb què es miri. Una il·luminació tenebrista, un vestuari decimonònic i dos grans murs que es mouen amb força xivarri són els elements que emmarquen una acció basada en els gestos i les mirades, amb algun punt ridícul (les aparicions del fantasma), i amb encerts, sobretot la interrelació entre Hamlet i Ophélie, i l'hàbil contrapunt al final feliç de l'òpera, amb un Hamlet malferit. Esclar que tenir en nòmina dues bèsties escèniques com Natalie Dessay i Simon Keenlyside ajuda molt.




Xavier Cester
Avui