Cerca de crítiques

Enquesta

L'essència d'un creador pur

5/8/2024 |

 

Programa: Amandine Beyer & Gli Incogniti Beyond the limits

Lloc i dia: Auditori Espai Ter, de Torroella de Montgrí

Avui la idea que tenim del creador és algú totalment lliure valorat precisament per, més enllà d’emocionar-nos a través d’excitar els nostres sentits, la seva capacitat d’anticipar allò que ha de venir. Obrir nous espais o exposar de forma nova els ja coneguts.

Aquest estatus és quelcom que no ha sorgit del no-res. Recordem breument alguns exemples del passat musical clàssic: com Bach pare adaptava el seu enorme talent a les necessitats / gustos de l’amo del moment, produint obres per a teclat i orquestrals a Weimar; instrumentals a Köthen; i religioses a Leipzig i esperant potser fins a la seva darrera obra (L’art de la fuga) a fer allò que realment volia; o les queixes de Beethoven exigint l’espai de llibertat creativa que ell, com a geni, necessitava.

La música que anit va omplir l’Auditori Espai-Ter de Torroella de Montgrí va ser excepcional per diferents motius. En primer lloc per la qualitat de l’execució, de la que parlaré breument més endavant, i també per la raresa estètica que representava en el moment en que es va gestar. Finalment la seva excepcionalitat rau en el fet que va ser possible, gràcies a la creació d’un espai artístic lliure, gens freqüent en el segle XVIII. De fet, l’encàrrec del baró Gottfried van Swieten al talentós fill del gran Bach fou, intuint la quantitat i qualitat de noves idees que aquest atresorava, que res coartés el seu instint i creativitat. Aquest noble, amic de Mozart, mecenes i activista cultural, que en diríem ara, tenia el costum de reunir a melòmans de la Viena il·lustrada i francmaçona de la segona meitat del XVIII gaudint de les obres del passat barroc i promovent les noves d’un classicisme que treia el nas i té, a més, l’honor de ser a qui Beethoven dedicarà la seva Primera Simfonia el 1800.

El resultat d’aquest generós i peculiar encàrrec són aquestes sis simfonies d’Hamburg, de 1773, en què un Carl Philip Emmanuel Bach madur, rondant la seixantena, té l’oportunitat de deixar-se anar, expressant-se amb una sonoritat nova. Es tracta d’una música que encara deu molt de l’enorme tradició barroca mamada a casa (la presència del baix continu, l’estructura ràpid-lent-ràpid, o la lluminositat en els tuti del violí de Vivaldi) però que és prou agosarada per obrir terreny inexplorat, amb un llenguatge ple de pauses, amb finals abruptes, altres que queden oberts, en suspens; farcit de contrastos tímbrics i harmònics. Una música nova amb tremp, el de la tempesta i l’empenta (traducció literal d’Sturm und Drang, moviment d’origen literari que ja intuïa el Romanticisme que encara hauria d’esperar unes dècades per imposar-se, i que va seduir a tants compositors de talent com Haydn, Gluck, o Boccherini i a diversos dels fills de Bach). Una estètica amb efectes dramàtics que prefereix l’emoció i el sentiment a l’ordre, altament expressiva.

Gli Incogniti
Darrerament hem tingut la sort de gaudir per terres gironines del talent i bon fer d’Amandine Beyer i del seu conjunt Gli Incogniti. El maig passat a Girona amb les Sonates del Rosari de Biber. Ara amb les Simfonies Hamburg Wq. 182 gravades per aquesta formació el 2021 amb Harmonia Mundi. En aquest vídeo podeu veure'n un resum.

Beyer, amb la seva simpatia i ganes de compartir l’amor per les obres que interpreta, va extreure un bell so compacte del conjunt, tot i la seva complexitat. Els catorze músics van mostrar un gran coneixement i una bona capacitat de treball en equip demostrant la seva excel·lència en les quatre veus d’aquesta música una mica esbojarrada, sorprenent, elèctrica, que arriba directa a l’ànima i que esdevé l’essència d’un creador en estat pur.

Ignasi Albors
Catclàssics