Cerca de crítiques

Enquesta

Colpir sense nafrar

13/4/2024 |

 

Programa: Orgia, d'Hector Parra

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://naciodigital.cat/cultura-i-mitjans/critica-orgia-hector-parra-liceu_1874067_102.html

Héctor Parra: Orgia. Direcció d’escena, escenografia,llibret i vestuari:Calixto Bieito. Aušrinė Stundytė, soprano; Christian Miedl, baríton; Jone Martínez, soprano. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director Pierre Bleuse. Gran Teatre del Liceu, 11 d'abril de 2024.

«El més destacat de la proposta musical d'Héctor Parra al Liceu és com sap fer-nos transmetre un text que ens trasllada a una intensa reflexió de temàtiques i idees que és concomitant al "teatre d'idees" desplegat per Pasolini»

El Gran Teatre del Liceu va acollir, aquest dijous, la primera de les representacions de l'òpera Orgia d'Hèctor Parra (1976) composta sobre la base d'un llibret de Calixto Bieito (Miranda de de Ebro, 1963) que també n'assumeix la direcció d'escena, l'escenografia i vestuari. Estrenada la temporada passada al Teatro Arriaga de Bilbao, teatre del qual Bieito n'és el director artístic, es tracta d'una coproducció feta pel Gran Teatre del Liceu, el Festival Castell de Peralada i el mateix teatre bilbaí on, novament, podem corroborar la fascinació existent perquè les manifestacions artístiques programades incloguin altes dosis d'ideologia. En aquest cas la desplegada en una obra teatral ja clàssica com és Orgia (1968) de Pier Paolo Pasolini (1922-1975) que ens porta al nucli de la tràgica i autodestructiva batalla sexual entre un home i la seva dona quan es prepara per consumir una relació de sadomasoquisme que acabarà amb un capítol de violència vicària perpetrat per la dona en matar als seus dos fills.

Estrenada al Teatro Stabile de Torí, el 1969, Pasolini va ser capaç de vertebrar un discurs on denunciar la violència i l'empobriment espiritual sorgits del capitalisme de consum. Si aleshores l'autor bolonyès ho denunciava a través de la petita burgesia, la pregunta què ens cal fer-nos si aquesta lectura ha perdut vigència i adonar-nos com no només la té, sinó que encara en té més i ja s'ha estès al conjunt de la societat. L'esclavisme xupiguay al que som sotmesos a través de les xarxes socials i que ens fa creure que som uns petits burgesos perquè ens divertim molt, el creixent ofec econòmic per a la supervivència diària, l'absència d'una consciència de classe i una casta ineptòcrata que governa però no mana, perquè qui mana de veritat no li cal ja governar, són prou elements per a pensar en la impossibilitat de l'anhelada revolució d'un comunista com Pasolini i adonar-nos com l'execrable violència domèstica dels nostres dies no és només, com es creu en un primer nivell, una qüestió tan sols de patriarcat sinó d'una dimensió més profunda: l'absència de sentit i dimensió espiritual dels homes i dones del segle XXI.

Valgui aquesta reflexió a conseqüència del visionat, feta per aquest cronista de la representació d'Orgia al Gran Teatre del Liceu. Malgrat tractar-se d'un format concebut més com a òpera de cambra, amb tan sols tres personatges, una orquestra de mig format i una escenografia força casolana, el que s'ha vist al Liceu no es pot menystenir i cal parlar, en primer lloc, com Parra segueix desplegant la seva important carrera com a operista en haver creat, abans dels cinquanta anys, vuit títols, el penúltim dels quals és aquesta Orgia perquè, precisament, el passat gener va estrenar-se al Gran Teatre de Ginebra la seva darrera òpera Justice. Amb una contenció de mitjans, oblidem-nos del Parra més sumptuós i exuberant orquestralment, el més destacat de la proposta musical de Parra és com sap fer-nos transmetre un text que ens trasllada a una intensa reflexió de temàtiques i idees que és concomitant al «teatre d'idees» desplegat per Pasolini. Davant d'això, com és obvi, hi haurà qui li suposarà una càrrega feixuga a la qual no està disposat a entrar, sigui per desinterès o mandra, però és evident que en el transcurs de la representació passen, ens passen coses. I ja no tan sols en una esfera epifenomènica dels fets externs i imatges que s'expliquen a través de la direcció bietiana, que integra i es fa perfectament seu el text de Pasolini, sinó pel que es disposa que passi a l'interior de l'espectador que no és ni sobrer ni balder. Manllevant el títol d'un clàssic assaig de Pere Gimferrer sobre Joan Miró anomenat «colpir sense nafrar», podem dir que veure aquest Orgia ens colpeix sense nafrar. I si algú el nafra allò vist, possiblement, és que roman al marge del món d'horror i tragèdia que conforma la nostra paupèrrima realitat diària.

No menys meritòria ha de considerar-se la direcció musical de Pierre Bleuse, director actual del prestigiós Ensemble Intercontemporain, que no només extreu un bon resultat de l'Orquestra Simfònica del Gran teatre del Liceu sinó sap donar la flexibilitat i l'ajustament a les línies vocals dels tres solistes que conformen una bona tríade per al desplegament de la proposta musical de Parra.

L'últim apunt-reflexió, que pensava passejant Rambles amunt després de la funció, és què hagués dit Pasolini en veure com un teatre tan lligat a la burgesia i, sobretot, a les institucions públiques com el Liceu programa obres de la seva autoria sense la por a la seva revolució anhelada. I és que possiblement els dirigents saben com ningú allò que ens ha ensenyat Byung- Chul Han: la revolta no pot consumir-se mai en la nostra societat hipercapitalista, hipertecnologitzada i hiperconsumista. Al cap i a la fi, colpir sense nafrar.

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
Nació Digital