Cerca de crítiques

Enquesta

Descongelar l'òpera

8/9/2003 |

 

'Wintermärchen', de Philippe Boesmans. Dale Duesing, Stephanie Friede, Cornelia Kallisch, Kurt Streit, Franz-Josef Selig, Robin Leggate, Johanne Saunier. Escenografia: Erich Wonder. Vestuari: Rudy Sabounghi. Il·luminació: Alexander Koppelmann. Coreografia: Lucinda Childs. Director d'escena: Luc Bondy. Aka Moon. Cor i Orquestra del Théâtre Royal de la Monnaie de Brussel·les. Director: Kazushi Ono. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 6 de setembre.


Parafrasejant Mark Twain, els rumors de la mort de l'òpera eren exagerats. El teatre líric ha sortit de la cambra frigorífica de la morgue i viu un moment de gran vitalitat en què, bon senyal, sovint l'estrena d'un nou títol genera més expectació que les possibles destrosses que l'enfant terrible de torn pugui generar en un clàssic dels de tota la vida. Això ha estat en part gràcies a l'estrena els darrers anys d'obres que, lluny de buscar la confrontació directa, aposten per un element bàsic en tota forma de teatre, la comunicació entre escena i públic, seguint, tanmateix, vies estilístiques dissímils, per no dir contradictòries, que confirmen la biodiversitat musical en què vivim en l'actualitat. Estrenada el 1999 a La Monnaie de Brussel·les, Wintermärchen és una de les obres que han trobat el favor de públic i crítica a causa de raons de pes que es van evidenciar també en la seva presentació liceista en aquest matiner inici de temporada.
Les primeres virtuts de l'òpera són estrictament dramàtiques: Luc Bondy i Marie-Louise Bischofberger han fet un esplèndid treball d'adaptació del Conte d'hivern de Shakespeare, reforçant el to més tràgic i convuls de la destructora gelosia del rei Leontes i creant un llibret compacte en què cada paraula, cada frase té una raó de ser i troba la seva correspondència o contrapunt en altres moments del text. No és cap demèrit afirmar que la música de Philippe Boesmans serveix a la perfecció aquesta estructura dramàtica. Fent gala d'un notable eclecticisme, el compositor belga empra cites o reminiscències de molts autors (de Monteverdi a Berg, passant per Strauss o Wagner, entre d'altres) i les integra sense trencament en un discurs àgil, fugisser com el mercuri, que exerceix d'eco de les emocions contradictòries dels mateixos personatges, tallant de soca-rel els petits apunts d'expansió lírica que ara i adés van apareixent en benefici dels canvis constants de climes i de colors. Ni conservadora ni radical (si és que aquestes etiquetes tenen encara algun sentit), la partitura de Boesmans també reforça la volguda ambigüitat amb què els llibretistes miren l'acció, sobretot en un final en el qual sobre l'aparent conciliació plana l'ombra de la bogeria de Leontes.
Un dels aspectes més comentats és la inclusió d'un trio de jazz, Aka Moon, i un cantant pop, Kris Dane, que protagonitzen, en el que en una òpera del XVIII o del XIX seria un mer divertiment, una manera de marcar el salt temporal (setze anys) i geogràfic (de Sicília a Bohèmia) del tercer acte, una solució dramàticament coherent i musicalment vàlida, tot depenent, esclar, del gust per aquest tipus de sons. Potser el problema és més aviat que, avui en dia, una tribu urbana de lladregots com la mostrada difícilment escoltaria jazz.
La visita de la companyia de La Monnaie amb un dels seus muntatges més aplaudits ha estat una ideal targeta de presentació d'un dels teatres més inquiets del continent, tot i que, sens dubte, en el seu ànim deuria pesar la recent desaparició de Susan Chilcott, intèrpret original del paper d'Hermione. La producció del mateix Luc Bondy, presidida pel gran mur de gel dissenyat per Erich Wonder, és un paradigma d'eficàcia teatral i d'hàbil disseny de persontages -esplèndid el retrat de Leontes, el tendre afecte del qual pel seu fill Mamilius l'humanitza davant els ulls de l'espectador i, per tant, fa encara més punyent el seu deliri-, mentre que Kazushi Ono va extreure tot el potencial de la superlativa orquestra belga.
El repartiment, en gran part similar al de la creació de l'obra, estava encapçalat pel Leontes de Dale Duesing, una creació vocal i actoral de primer ordre que ennobleix qualsevol escenari que visiti: el seu gran plany al final del segon acte va ser un moment corprenedor, així com la desolada serenor de començaments del quart. Stephanie Friede va saber trobar la noble determinació de la ultratjada Hermione, així com la tendra lluminositat de la seva miraculosa descongelació final (una metàfora involuntària però pertinent de la situació de l'òpera contemporània). La Paulina de Cornelia Kallisch es va convertir en el corcó del rei de Sicília amb una veu que es va anar escalfant a mesura que avançava la representació, mentre que Kurt Streit va ser un líricament expansiu Polixenes i Franz-Josef Selig un impecable Camillo: la seva evocació de Sicília al tercer acte va ser un dels fragments de més distensió de l'obra. Robin Leggate com l'ubicu Green/El Temps, Robin Adams com a Antigonus i Johanne Saunier interpretant amb vigor l'agitada coreografia que Lucinda Childs ha creat per al rol mut de Perdita van ser altres elements que van ajudar a l'èxit d'aquesta òpera, potser no apassionant, però sí extremament intel·ligent.


Xavier Cester
Avui