Cerca de crítiques

Enquesta

Recital de Juan Diego Flórez al Palau

Juan Diego Flórez, l'apoteosi d'un tenor lluminós

10/3/2005 |

 

INTÈRPRETS Juan Diego Flórez, tenor, i Vincenzo Scalera, piano
LOCAL Palau
DATA 7 de març

Ranquejant i tot, Flórez va arrasar en la presentació al Palau de la Música.

No va ser el recital magistral que va fer a Peralada el 27 de juliol del 2002 (amb el qual, a més, coincidia bona part del repertori i els bisos), perquè, segons sembla, el tenor peruà Juan Diego Flórez va arribar dilluns passat al Palau encara tocat per una grip, temptejant la seva veu al principi en l'ària mozartiana Si spande al sole in faccia i amb un vel que enfosquia el seu habitual timbre lluminosíssim. Però el recital, malgrat que excloïa gairebé completament un dels seus cavalls de batalla, Rossini (només una ària, La speranza più soave, de Semiramide), es va anar escalfant a poc a poc fins a sobreposar-se i aconseguir un sonor triomf, amb espontània inclosa travessant de cap a peus, i no gaire lleugera, l'escenari per abraçar l'ídol.

Flórez té moltes coses, però de totes en destaca la intel.ligència quan s'enfronta a cada una de les peces que canta: la capacitat treballadíssima per convertir cada ària en una experiència única, l'emotivitat amb què la seva veu acoloreix cada nota per deixar en suspens, embadalit, el públic, i un rampell de comunicació que ja l'ha convertit en el belcantista més destacat de la seva generació. Acompanyat un altre cop al piano per Vincenzo Scalera, Flórez va tornar a barrejar el repertori operístic amb cançons peruanes (com La flor de la canela, de Chabuca Granda), i va acabar oferint quatre bisos: Rossini, amb distracció i tot, Verdi (La donna è mobile: ovació de gala), Tosti (L'alba separa dalla luce l'ombra) i, davant la insistència d'un Palau dret, la jota d'El trust de los tenorios de Serrano. Apoteosi última. No hi ha dubtes: l'estrella s'ha confirmat.

Joan Anton Cararach
El Periódico