Cerca de crítiques

Enquesta

Escandalitzar de veritat no és fàcil

6/1/2023 |

 

Programa: Tosca

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2238489-escandalitzar-de-veritat-no-es-facil.html

“Volem sen­tir la música!”, va excla­mar algú. “On és Puc­cini?”, va pre­gun­tar un altre enmig de les pro­tes­tes amb les quals part dels espec­ta­dors de l’estrena del nou mun­tatge de Tosca al Liceu van reac­ci­o­nar davant del preàmbul al tre­mend, devas­ta­dor, II acte: abans dels crits del pin­tor Mario Cava­ra­dossi, en ser tor­tu­rat pels sequaços del des­pi­e­tat cap de poli­cia Scar­pia, hi ha una escena en què es repre­senta Paso­lini en un flir­teig amb un ado­les­cent que vol la car­tera del poeta i cine­asta.

Tan­ma­teix, Puc­cini hi és en aquest mun­tatge. Tot i la trama paral·lela que el direc­tor escènic Rafael R. Villa­lo­bos crea amb la idea que Cava­ra­dossi i Paso­lini com­par­tei­xen el fet de ser artis­tes opo­sats a un poder que els cri­mi­na­litza fins a assas­si­nar-los, Tosca s’hi repre­senta pràcti­ca­ment d’una manera clàssica: ni ho va impe­dir una esce­no­gra­fia metàl·lica i giratòria d’Ema­nu­ele Sinisi que, sense gaire bellesa, muda de manera que passa d’evo­car l’església de Sant’Andrea della Valle a mos­trar l’inte­rior sinis­tre del Palazzo Far­nese (on Villa­lo­bos intro­du­eix ele­ments ins­pi­rats en Saló o els 120 dies de Sodoma, el film tes­ta­men­tari de Paso­lini), fins a aca­bar per­fi­lant el Cas­tel Sant’Angelo.

La música de Puc­cini va fer-se com­ple­ta­ment pre­sent, tot i que la direcció orques­tral de Hen­rik Nánási, poc deli­cada, a vega­des va impo­sar-se a les veus, de les quals només esmen­ta­rem les pro­ta­go­nis­tes: la bella, però dis­creta, de Maria Agresta (Flo­ria Tosca); la més expan­siva, però menys emo­tiva i refi­nada, de Mic­hael Fabi­ano (Cava­ra­dossi), i l’opaca, lluny de la por que ha de fer Scar­pia, de Zeljko Lucic.

Dit això, en una repre­sen­tació operística no només hi ha música, sinó posada en escena, la qual pot apor­tar noves inter­pre­ta­ci­ons des dels pre­sents suc­ces­sius. Aquesta cro­nista, doncs, no subs­criu els motius de les pro­tes­tes ira­des en con­tra del mun­tatge. En tot cas, dubta sobre la per­ti­nença de les capes afe­gi­des per Villa­lo­bos.

Hi ha una equi­valència entre la Roma abso­lu­tista, en con­tra dels aires revo­lu­ci­o­na­ris pro­pa­gats amb la expansió napoleònica, repre­sen­tada a Tosca amb la República de Saló on els ocu­pants nazis van rele­gar Mus­so­lini? Dis­cu­ti­ble, mal­grat la decadència cri­mi­nal de tots dos règims: Paso­lini va ser més inci­siu quan, par­tint de Sade, va abor­dar el fei­xisme com l’expressió màxima de l’abús capi­ta­lista dels cos­sos humans. Hi ha una equi­valència entre Cava­ra­dossi i Paso­lini? Dis­cu­ti­ble: Paso­lini, un dels grans cine­as­tes, poe­tes i intel·lec­tu­als de la segona mei­tat del segle XX, té una per­so­na­li­tat única. El més qüesti­o­na­ble és que, mal­grat s’apunti el seu com­promís polític, s’insis­teixi en el Paso­lini pede­rasta i no es sigui con­tun­dent amb el fet que no va assas­si­nar-lo només Pino Pelosi, sinó una banda neo­fei­xista.

Villa­lo­bos, que som­reia men­tre l’esbron­ca­ven al final, ha acon­se­guit que només es parli d’ell a propòsit d’aquesta Tosca. Deia Paso­lini que “escan­da­lit­zar és un dret i ser escan­da­lit­zat, un plaer”. Però que sigui de veri­tat una cosa i l’altra no és tan fàcil.

IMMA MERINO
El Punt/Avui